Les coses bones

Malgrat tot: les coses bones.

Malgrat la vulneració de drets bàsics d'un estat democràtic. Malgrat la repressió. Malgrat la censura. Malgrat els insults i les ofenses. Malgrat les agressions. Malgrat tot: les coses bones.

La gent lluitadora, valenta, ferma i forta. L'equip humà, el desplegament immediat de les associacions d'estudiants, els sindicats, les institucions, les assemblees, etc. Les iaies i les joves, les treballadores, les mares, les estudiants. Els bombers i els pagesos. Sense heroïcitat ni supèrbia, des de la pau i el respecte. Des de la lluita i el sentiment. Des del poble.

L'art de les pancartes i de la música. Les nits tancades a la universitat, les manifestacions alegres, un 1-O pacífic, festiu, multitudinari i democràtic.

Perquè el procés ha estat això: una festa per la democràcia, pels drets i per la diversitat. Totes unides per la mateixa lluita i combatent-la amb els mateixos valors.

Contra tots els malgrats: hem guanyat. Malgrat tot: les coses bones i l'amor.

camí

l'espera

L'estació de tren, tal i com és  - no-descripció.
Estic descalça, com aquells nois que es descalcaven quan no anaven amb la bicicleta. Als meus peus: la brisa, l'escalfor de l'asfalt, les ferides i els callos.
Noto els canvis de temperatura i els objectes punxants. La frescor i les pessigolles de la gespa. La suavitat també.
Estan preparats per a caminar: el camí.




el camí

un sender de sorra, amb pedretes. Gespa a banda i banda, de vegades fangal, de vegades seca. Els arbres fan ombra  -descripció. No paro de caminar: les passes.




les passes

Trepitjo fort, endavant. M'aturo per a respirar, i els peus senten. Em transmeten la saviesa de la terra. La fertilitat que em fa néixer allò que duc a dins, com les arrels d'un roure. Sóc una flor: la flor.




la flor

és germinada a la primavera, al bell mig de la primavera. La terra que l'acull, la gespa que l'envolta són fèrtils perquè han absorbit l'aigua de la pluja d'hivern i la llum de la primavera.
la llavor és flor en potència: germinada - germinant - flor: germinant.




germinant

La música l'acompanya, bateguen juntes, mateix tempo, mateixa intensitat: diferents timbres. La dolçor i la passió ballen juntes al voltant de la flor, a dins seu. La conformen i l'acompanyen, creixen rítmics.
Tot es remou per dins, hi ha un caos bonic, és l'ordre natural de la flor: la bellesa de la diversitat. I de cop ens topem: les dues que som dins d'aquesta flor tan bonica ens trobem lentament, convidant-nos a mirar-nos, tocar-nos i sentir-nos. Les nostres mans s'ajunten i formen una xarxa: la xarxa indestructible.





la xarxa indestructible

i això sóc jo finalment: un tot.  m'he construït una xarxa indestructible, m'he construït en una xarxa indestructible. la tinc: sóc una xarxa indestructible sobre el pic de la muntanya.




el pic de la muntanya

sóc al pic del camí, el puc dibuixar. I al mirall veig una Sandra al mar, forta. La Tona i jo ens acompanyem, equilibrant-nos. Veig quatre ocells que em guien i també m'acompanyen, em sobrevolen.
nedo i nedo. paro a respirar i m'omplo d'oxigen, de bellesa, d'amor, d'energia.
els braços forts, les cames resistents, el cap ple. em sento indestructible. El meu camí és de mar.




el meu camí és de mar

correció: el meu camí és.
des del pic: segueixo caminant.




segueixo caminant

Nus petit

De vegades sento un nus petit a la panxa, just on acaben les costelles, en el centre del meu tronc. I noto que és com un remoli que es va fent gran i gran. Va creixent i ocupa tots els buits del meu cos fins arribar al ossos i instal·lar-se-hi. Em fa unes pessigolles estranyes a les entranyes i tiba els meus llavis dibuixant un somriure. Fins i tot, aquesta energia arriba fins als ulls i em fa tenir ganes de plorar: és felicitat. Perquè ahir us deia: amb poc pots fer molt.


I jo amb poc puc fer-ho tot.

Papasseit

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirá a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Papasseit

Dona'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dona'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

La llum

la llavor és
flor


en potència

Si pogués escriure

Si pogués escriure escriuria que la primavera cuida les flors, que es tanquen a la nit i s'obren amb la llum. Que el sol és calent i ens acull, que el tenim als nostres ulls, i que desfà el gebre de la nit freda i llarga. Si pogués escriure escriuria que la nit té una força màgica que ens protegeix i ens regala els moments més bonics. Que la pell té secrets que no es poden revelar, que amaga sensacions i descobertes privades i íntimes i ens fa de porta cap al nostre interior. Que el cor s'expandeix quan estima, es fa gran i batega fort, però que es fa petit quan està trist.

Si pogués escriure escriuria poc a poc, deixaria que les meves mans fessin, sense control i sense cap pressa. Els meus dits farien les lletres, les paraules, la música de la prosa. Teixirien art i el decorarien amb més art.

Si pogués escriure ho escriuria tot.

Emma

Et tinc a sobre de les meves cames amb el cap recolzat a sobre del meu braç dret. Amb la mà esquerra t'acaricio la cara i t'aparto els cabells per veure com dorms. És tard i només ens il·lumina la llum de la lluna. La resta de Follets parlen sobre com els ha anat el dia, què senten i com estan. I tu somniques i respires fort.

Què deus estar somiant? M'imagino dins del teu cap un món ple de dracs i animalons fantàstics: fades, follets, sirenes... Tots compartint i vivint, feliços. I t'imagino a tu entre mig d'aquell món que t'has creat: voles amb els dragons, construeixes cabanes de tamany de miniatura,  jugues amb espases fetes de troncs, et banyes a un riu i menges fruits del bosc.

Llavors t'abraço una mica més fort i tu t'acomodes entre els meus braços, sospires i segueixes dormint. No puc evitar que em caiguin unes llàgrimes dels ulls en veure't així de petita i de bonica.

Que mai no perdis això que et caracteritza, aquesta essència tan ferotge que tens. Que mai ningú no et faci perdre aquesta energia i vitalitat. Que visquis, amb tot i de tot, amb els cabells despentinats i la roba bruta i que no t'importi. Que trepitgis fort, descalça, per sentir-ho tot. Que siguis forta i valenta, i que mai mai mai deixis de ser aquesta Emma tan i tan salvatge. 

Dia de les dones

En construcció

Ni puta
ni bruixa
ni monja
ni mare
dona sóc
senzillament
dona
i també puta
i bruixa
i monja
i mare
totes
em fan
dona
casualment
dona
possiblement
dona
arquitectònicament
dona

 

Begonya Pozo

 

8 de març: commemoració, record i suport a totes i cadascuna de les dones d'arreu del món. Sí, d'arreu del món. De les dones sotmeses, apunyalades, violades, condemnades, explotades, jutjades, assassinades, assetjades, de les àvies, mares i filles.

Avui és un dia de i per a les dones que lluiten i també de les dones que ja no poden lluitar. Un dia lila, d'empoderament femení, de reivindicació i de lluita. Un dia de declaració de guerra contra un sistema opresor, una dia combatiu.

Mentre caminava pel carrer, aquest matí, mirava al meu voltant i notava la complicitat de les mirades de les dones amb qui tant comparteixo: lluita, secrets i força.

Des del meu interior més profund comparteixo tota la meva energia per a guanyar aquesta lluita, per a ser considerada persona, i per a poder gaudir dels drets que ens pertanyen.  Perquè el feminisme no és res més que això: la reivindicació que nosaltres, les dones, també som persones. No vull els drets dels homes, no vull la igualtat amb homes: jo no vull ser considerada millor per ser dona, ni vull ser opressora, ni vull cobrar més per ser dona. Jo vull els drets de persona, vull ser considerada humana en tots els àmbits.

Avui, tota jo, sencera i salvatge, lluito i crido pels meus drets, pel que mai no ens han donat i ens intenten treure cada dia. I avui, 8 de març, a més de reivindicar els meus drets, els nostres drets, proclamo la nostra força, que sé de ben segur, que ens fa invencibles.




.

Sola

Sola. Davant de tot el que s'obre davant meu, encarada cap al precipi, i amb l'esquena també a tot un abisme. Sola.

Però forta, amb els braços ben oberts per abraçar-me fort a tot el que em ve. Amb la mirada fixada en els meus objectius, ulls ben oberts i observant atenta.

Sola. Sentiment i realitat. Evidència. Sola però forta i ferma. Amb els peus a terra i trepitjant ben segura. Fent camí i respirar intens.

Sola però amb mi, sense por.
I és que amb jo, amb mi, sóc indestructible.

20

20 a la pell, a totes les carícies que m'han fet, a tots els petons que he rebut, als calfreds, als dits, a la panxa, al pit, a la galta i a l'esquena.20 al cor, a les cançons boniques, a les paraules dolces, a les mirades còmplices. 20 a tot arreu de mi, a tot el meu cos. 20 a les flors que germinen i creixen, a les ferides que es curen, a la força de l'amor (que sempre hi torna, i que sempre guanya). 20 a tot el que he après i ensenyat, 20 a les caigudes, a acompanyar i mimar, 20 a estar-me, mirar-me i estimar-me. 20 a reconèixer-me al mirall, aprendre'm i entendre'm. 20 a les meves mans, que encara hi cap més vida, més amor, més paraules. 20 que ocupen i que encabiran més de tot, més de totes, i més de mi.20, bonica, així de fortes, així de fermes i sempre sempre sempre, així d'incondicionals. 20, bonica, 20.Avui, més que mai, amb mi.

Estrany

2016. Possiblement el millor i el pitjor any de la meva vida, tot a la vegada. L'any passat descrivia tot un any d'intensitat i sentiments. Aquest també ho ha estat, és cert, però l'he viscut completament diferent.

He estimat al límit, he estimat la vida i la passió, la tristesa pròpia i el meu cos. He intentat estimar tot el que m'envolta, i ho he intentat fer de manera sana i entregada, buscant l'equilibri. He mirat molt endins meu i m'he apropat a l'interior de la gent que m'estimo. He anat de puntetes moltes vegades, per a no molestar, però també m'he accelerat més del que calia algun cop. M'he enfrontat a crisis personals molt fortes, a dubtes i neguits, a inseguretats, a reptes. M'he arriscat i sempre sempre he intentat que el respecte fos per davant de tot. M'he intentat forjar un lloc en el món on visc, he desistit alguns cops, i d'altres he lluitat molt. He ensenyat les meves cartes i les he amagat també.

He intentat viure, fàcilment, dòcil, tranquil.la, però no me n'he ensortit. He caigut, m'he ofegat, he gaudit, he rigut, he plorat. Una mica de tot, vaja. I ara sento una mica d'indiferència. Indiferència barrejada amb passivitat: estic esperant que això passi, que se m'acabi l'energia del que em queda dins, i reomplir-me, regenerar-me, tornar a estar forta per al que ha de venir.

Ara estic com a l'espera d'alguna cosa que no sé ben bé què és, una cosa estranya i desconeguda, però que em crida.

L'any passat desitjava per al 2016 que tot fos intens, que experimentés tot el possible. Tenia ganes d'estimar i ser estimada, de deixar-me anar, tenia la confiança necessària i l'energia de sobres per a viure fort. Tenia ganes de conéixer, de descobrir, de créixer. Estava dins d'un ou i el cap ja em començava a sortir, amb empenta i coratge, preparada per a tot el que havia de venir.

Aquest any, però, no demano tant. Potser somriure més, confiar més, i l'amor, sempre amb l'amor a prop.

 

 

 

 

 

arquitectònicament dona

Ha estat agressiu, violent, fastigós, denigrant i vomitiu. I em falten adjectius. També a estat a plena llum del dia, al centre de Barcelona.

Al metro, de tornada ja sola, mirava les cares de les dones i les notava i sentia còmplices. Ens miravem com si poguéssim entendre'ns sense creuar paraules. He vist en els ulls de la dona  gran que tenia al davant la seva por immensa. I també he vist la meva por reflectida. Una por profunda i gran, que bloqueja. Una por com la por que he sentit avui a les 13:15h a Plaça Catalunya de Barcelona. També he mirat els ulls dels homes al metro, i acte seguit he creuat les cames. M'he tornat a sentir bruta, he volgut dutxar-me per segon cop.

Quan m'he girat, uns ulls brillants i grans em miraven i una boca ampla em somreia. M'has fet fàstic, m'has fet ràbia. No he pogut reaccionar i he plorat d'impotència. He suat molt, s'havia de pagar al lavabo per poder rentar-me, he tingut moltes ganes de pixar, m'he quedat amb la veu trencada, he pensat mil coses, m'he sentit petita, em feia mal la panxa i els ronyons, la cama esquerra em tremolava.

Ara penso i ploro mentre escric això. Penso en tots els noms propis de les persones que conec que hem patit això. Penso en la necessitat de denunciar-ho.

Sort de la Mar i l'Olga, sort de l'hora de l'agressió, sort de la gentada que hi havia, sort que no era un carrer solitari i obscur, sort d'haver-me canviat la faldilla aquest matí, sort de'n David, sort de la mare, sort de mi.

I quina puta mala sort la teva existència i la dels homes com tu.

Crònica II

1.
L'Olga està gran i ha crescut molt aquest estiu, per dins. El David segueix sent l'alegre que és capaç de transmetre felicitat i despreocupació per allà on passa (en el bon sentit, és clar). La Mar és responsable i dedicada. La Núria es va forjant la seva personalitat cada cop més. La Cèlia m'agrada molt i ens entenem amb només una mirada.

2.
A classe hem rigut quan els tres companys de primer s'han atrevit a exposar davant de classe (70 alumnes aprox.) que no entenen el campus virtual i han admès que no saben com han acabat en una classe de segon. "Menosmal que esta es la clase sobre El conocimiento", ha bromejat la Montse.

3.
Estic motivada i contenta. Tinc ganes de llegir molt i d'endreçar les meves idees filosòfiques i aprendre molt. S'obren molts projectes davant meu i estic atenta.

4.
Pensava que seria guai... però ha estat més que això.

S'ha descomprimit el meu cos. Totes les parts del meu cos ara són independents i estan netes.La flor germina, abans cridava: planteu-me! i aquí estic, viva. i germinada.

Amb tot

Tot just després de dutxar-me m’he estirat al llit, nua i amb els llums apagats i m’he posat el nou disc de Manel sencer per la recomanació de la B d’una de les cançons. Mentre escoltava el disc he pensat molt i en moltes coses. 

Ha hagut un moment on les llàgrimes han començat a brotar dels meus ulls i, a mesura que em baixaven per les galtes i arribaven al coll, m’anaven fent unes pessigolles que exterioritzaven les pessigolles que sentia per dins. 

Aquestes pessigolles internes podria definir-les com a angoixa i nervis. Nervis de no saber què, de no saber com. Nervis i angoixa i dubtes que porto uns dies necessitant treure. Nervis també de voler que tot estigui bé i notar-me impotent: res del que jo pugui fer serà una solució, només una manera d’afrontar els problemes. 

Podria definir-les també com a tranquil·litat. Tranquil·litat de saber que no estic sola en això, vaja, ni en res. Que hi ha poca gent, però de veritat. Gent que sabeu o podeu fer-me sentir que tot està bé, o millor del que em crec. I potser no ho sabeu però em feu sentir molt bé. Us puc comptar amb els dits d’una mà: sou el meu índex per a guiar-me quan em perdo, el dit gros que em sosté amb fermesa quan caic i el dit del cor que batega fort i em fa sentir viva. 

Necessito dir-vos que estic bé, que em feu sentir feliç. Que quan l’ansietat que sento m’envaeix alguns matins, o que quan penso que és una merda que el món no m’entengui (o fins i tot jo mateixa), o  que tinc ganes de tot, llavors penso molt en vosaltres i hi ha més color i fa bona olor. Tot és dissipa si són problemes, o es torna més nítid si són dubtes, o es fa més real si és felicitat. És una sensació que no sóc capaç de descriure i llavors us vull abraçar molt fort i mirar-vos molt als ulls i veure-us i estimar-vos molt. 

Quan el disc s’ha acabat les llàgrimes feia estona que havien cesat, i m’he sentit molt bé de pensar-vos. Gràcies.

Guapa

Avui algú m’ha dit que estic guapa. I en el moment li he somrigut. 

Llavors al tren m’he posat a llegir reflexions meves dels últims sis mesos i m’he vist guapa en aquest creixement intern i personal que he fet. 

A casa m’he provat la samarreta que m’ha donat avui la M: “Som filles de la Història i la Lluita Feminista” i m’he vist guapa vestida de lila. 

M’he recordat en la conversa d’aquest matí amb la N sobre els mitjans de comunicació, el sensacionalisme, el control de masses, l’acceptabilitat moral en els programes televisius... i tot de reflexions que se m’han anat ocorrent de tornada a la universitat i m’he trobat guapa en aquesta discussió enriquidora.

M’he pensat en unes birres ràpides al vespre perquè no tenim cap altre moment on coincidim el Q i m’he imaginat guapa envoltada de la gent que m’estimo.

M’he  mirat al mirall, de cara i de perfil. I m’he mirat els pits i el cul. M’he fixat la mirada en mi mateixa, en els meus ulls que últimament brillen molt, m’he somrigut i m’he dit: estàs guapa, Sandra.

I és ben veritat, quan avui m’han dit que estava guapa no li he donat més importància, però ara que m’ho miro amb perspectiva penso que estic guapa, perquè ve l’estiu, perquè estic feliç, i perquè torno a estimar fort això que m’envolta.