Visita a la Fundació Joan Brossa

Som el Miguel, l’Andrea i la Sandra. Estem fent un treball de l’assignatura de llengua i literatura catalana sobre el teatre a Catalunya des de la fi de la guerra civil espanyola fins als temps actuals i hem decidit fer la part pràctica sobre Joan Brossa, un dels autors més rellevants. Vam escollir aquest tema perquè ens semblava força interessant i ens va semblar un tema al qual era fàcil accedir ja que coneixíem la Fundació Joan Brossa i vam pensar que potser ens podrien ajudar. Evidentment, quan la professora ens va acceptar el treball, la primera cosa que vam fer va ser posar-nos en contacte amb la fundació per explicar el que volíem fer i no ens van posar cap problema.

El passat divendres 25 d’Octubre per la tarda vam visitar la fundació Joan Brossa tal i com havíem parlat. En arribar, vam pujar a la segona planta per trobar-nos amb la Judith Barnés.  Primer, vam estar parlant amb ella sobre la vida de Joan Brossa i també ens va explicar algunes anècdotes. Ens va regalar quatre llibres que recullen algunes de les obres de l’autor i  també ens va recomanar altres llibres per profunditzar-hi i poder ampliar el nostre treball.

Per acabar,  vam fer un tomb per les instal·lacions de La Seca espai Brossa i vam fer algunes fotos:

Després de visitar l’exposició, vam quedar el grup per posar en comú les diferents opinions i contrastar-les. El nostre treball ha quedat molt més complet després d’afegir tota aquesta informació.

Les conclusions que vam treure van ser que el teatre de la postguerra va estar molt reprimit per la dictadura franquista. Molt autors van haver de marxar per poder seguir la seva carrera literària però d’altres van abandonar el seu ofici com escriptor o poeta  o van seguir practicant-ho però d’amagat. 

A Joan Brossa no el podem definir com un autor de poesia, o com un autor de prosa o de teatre, perquè Brossa no es va tancar en cap gènere, per ell no hi havia límits. Brossa va anar més enllà dels gèneres tradicionals. D’una banda, va fer que la poesia superés els límits de la paraula impresa o recitada i la va convertir en teatre (Poesia escènica). I per altra banda, la poesia es va fer imatge i apareixen experiències com la poesia visual, l’escultura per espais públics, etc. També va col·laborar amb músics i va fer una mena d’homenatge a l’actor transformista italià Leopoldo Fregoli mitjançant els anomenat “Fregolismes” o Monòlegs de transformació.  

Va ser una tarda molt ben aprofitada i vam aprendre coses molt interessants que segur que ens son útils no només pel treball (també vam conèixer una mica més el plànol de Barcelona i és una bona manera de fer un entrenament d'orientació). En definitiva, una excursió molt recomanada, us hi animeu? Aquí us deixo la pàgina web per si us he convençut: http://www.fundaciojoanbrossa.cat/

Falta de criteri

Fa unes setmanes, el professor de filosofia ens va manar fer una redacció que parlés sobre la nostra opinió respecte la situació actual de Síria. Vaig quedar-me parada. Cada dia veig a les notícies els titulars que parlen de la guerra síria i de Bashar Al-Assad però mai m'havia parat a pensar què era el que en pensava jo sobre el tema. No tinc criteri per opinar sobre això.

Ahir, la meva classe va preguntar qui estava disposat a fer vaga aquest proper dijous. En un principi no vaig signar el full perquè pensava no fer-la. Penso que no em convé fer-la, els professors avançarien matèria i els únics que sortim perdent som els propis estudiants. Aquesta tarda, després de mirar la web del sindicat d'estudiants i d'analitzar la situació amb els meus pares, m'ha quedat clar que si jo no lluito pels meus drets ningú no ho farà per mi i que el meu futur el decideixo jo, no els polítics. M'ha costat decidir què és el que faré dijous.

Avui a la classe de socials, la professora estava explicant què era el sufragi censatari i la seva opinió sobre qui creu que hauria de votar. Coincideixo plenament amb el seu pensament: l'edat a vot no hauria de venir donada per l'edat, sinó per el grau de maduresa.

"¿Eres independentista?" Em preguntaven quan em veien amb la bandera estelada. Ara per ara, no entenc gaire de política, i no es per culpar-hi a algú, però em cansa el tracte que tenen amb els catalans i amb la terra catalana. Tampoc no m'agrada la gestió econòmica i no em sento representada pel govern central. "Però si tú no hablas catalán..." I què? Encara que no és veritat... "Ala!! Pero si tú eres del Madrid!" Això ja és massa! No s'ha de mesclar política amb cultura, i encara menys amb l'esport.

Poc a poc vaig observant el món, intento decantar-me per una cosa o una altra. Llegeixo la premsa cada dia: trec conclusions, comparo, penso... Poc a poc vaig tenint criteri i no em crec tot el que em diuen. D'aquí un any i 3 mesos faré 18 anys, llavors, ja podré votar qui vull que governi el país i, segurament, estaré més embolicada que ara.

Fighting

Por ellas. Per elles. For them.

Moments (V): Còrrer

Dedico una hora del dia a l'esport. Bé, en realitat li dedico a l'esport per dedicar-me-la a mi. M'agrada anar a còrrer. Últimament he conegut un lloc fantàstic. És un camí rodejat d'arbres, amb diferents recorreguts, amb rampes, amb escales, amb bancs i fonts. És un lloc que ja l'he fet meu. Bueno, nostre. El compartim i el cuidem per a tots nosaltres. És un lloc net, acollidor, íntim. Quan cau la nit,  el sol s'acomiada dient adéu des de les muntanyes amb els seus rajos que travessen les fulles i dibuixen formes al terra.

M'agrada aquest lloc. Penso i desconnecto. Em conec. M'agrado i em disfruto. M'estimo i m'entenc. 

Plátano

Cada mañana mientras paseo al perro veo pasar al elegante varón por la acera de enfrente. Anda con pasos firmes y la espalda recta. Hoy lleva una camisa blanca, corbata a rayas, traje gris y mocasines negros. En la mano aguanta un maletín attache también negro. Me inspira seriedad y parece que sea aplicado a la hora de trabajar.

Siempre dejan que pase yo antes, aunque no penséis que no insisto en que lo hagan ellas… Amables y educadas. Visten con falda y camisa la mayoría de veces. La pelirroja es más baja que la rubia, pero lo compensa con unos tacones de aguja. Las patas de gallo delatan sus edades, pero no parecen estropeadas, se cuidan la piel.

En el recurrente paso de peatones cruzo la mirada con un hombre que lleva una bolsa de papel en la mano. Matizo que siempre es la misma bolsa: rosa con letras amarillas contorneadas de negro. Avanza con pasos lentos y vagos, como si sus piernas aún no se hubieran despertado del todo, y con los brazos que parece que le pesan.

Las señoras que cuchichean en la cafetería de la esquina. Dos cortados, un café con leche y un zumo que dependiendo del día es un sabor u otro. Me miran cuando paso pero me hago la interesante y levanto la mirada al frente. Parecen las típicas señoras mayores que se quejan de todo.

Y bueno, por último, el guapo. El hombre 10, el ideal. Alto y joven. De estilo casual. Sonriente y alegre. Gafas de metal y pelo oscuro. ¡Y qué bien huele…! Intento pasar lo más cerca de él posible, es el perfecto.

Las que cuchichean me compadecen cuando tengo alguna lesión (escayola, muletas, venda…), en realidad pienso que son majas. El hombre del paso de peatones es fisioterapeuta, se le nota en la cara. La rubia parece estar harta de la pelirroja que no calla y que lleva el paraguas cuando llueve. De mi chico ideal no tengo nada más que decir. ¡Ah! El hombre de paso firme y espalda recta que me inspira seriedad y sostiene el maletín attache siempre va comiendo un plátano por la calle.