Carta per a la Lara

Benvolguda Lara,
Un dia d'aquí a forces anys (potser quan tinguis l'edat que tinc jo ara) anireu a fer un cafè. Un cafè on l'explicaràs com et va la vida, si vols estudiar, si has conegut algú que et fa feliç…

I en aquest cafè ella et mirarà amb tota l'atenció del món com si en aquell moment no existís res més a part de vosaltres dues, i es fixarà en cada petit gest teu, fins i tot en aquell que creies que ningú més a part de tu coneixia.

Ella et farà la pregunta “Com estàs?” seguida d'un “Lara” que t'omplirà el cor perquè serà la pregunta més sincera que ningú t'haurà fet ni et farà mai. I et donarà la sensació que amb ella és més fàcil obrir-te i ser tu mateixa.

Per un moment deixaràs de banda les teves pors i tindràs la total seguretat per a ensenyar-li les parts de tu que mai no t'has atrevit a ensenyar a ningú més i notaràs una confiança infinita.

A mesura que passi el temps de cafè voldràs que aquest s'aturi per a poder seguir captant aquesta màgia que transmet amb la mirada quan t'escolta. Voldràs absorbir totes les seves reflexions profundes i meditades que planteja. Desitjaràs escoltar-la molt i molta estona per a no perdre’t res del seu interior.

Arribarà un moment que, sense voler-ho, deixaràs d'escoltar el que et diu i et limitaràs a contemplar la bellesa de la saviesa, de la bondat, de l'entrega, de la generositat. Et faltarà espai interior per a guardar totes aquelles sensacions que transmet, tota la honestedat, la sinceritat, la passió amb què fa, amb què viu i amb què estima. I te n'adonaràs de la grandesa humana dins d'aquesta petitesa tangible.

Quan us acomiadeu us abraçareu molt fort i se’t farà curt i pensaràs quina sort haver-la conegut.

Tot això ho aprendràs en un sol cafè i encara et quedarà moltíssim per aprendre. I entendràs com és d'especial i com t'estima.

Fins llavors,
Sandra

Vital

He tocat més culs que en tota la meva vida. He dormit amb un saltamartí. He sobreviscut una tempesta brutal. M’he llevat amb una boira que no em permetia veure més enllà de dos metres. He cantat “Campanas de Belén” acompanyada del Max a la guitarra i les veus de tots. He permès que la Núria intentés fer-me la pitjor samarreta de Clan. He caminat en plena nit guiada per les cuques de llum. He intentat travessar una riera saltant i m’he mullat les botes. He moquejat i tossit per culpa d’un costipat. He caminat hores amb l’estomac buit. He reflexionat i he debatut a altes hores de la nit. He estat a punt de ser intoxicada amb una llet en mal estat. He caigut a càmera lenta a dins d’una cova. He suat, he passat fred, m’he tacat les mans i la cara i la roba. He plorat. He parlat amb la Mercè, amb la Laura, amb l’Alba, amb l’Álvaro, amb el Marcos, amb la Mar... He abraçat i besat. M’he emocionat amb la carta del Xavi, amb les abraçades i petons d’acomiadament de cadascuna de les unitats i amb els discursos de les promeses. He oblidat el tros de pa de la Bet i hem picat una tenda. He conegut més i millor a una part del meu voltant. He estat totemitzada per la meva unitat. He fet acudits i bromes i moltíssims jocs de paraules. He compartit atacs de riure amb només una mirada. He patalejat al terra i he fet voltes en moments de bojeria màxima. He fet i he rebut les abraçades i petons més sincers que mai. He estat el jo més natural.

He estimat. I ho he fet molt i molt fort.

He notat com la felicitat se m’escapava de les mans i no podia atrapar-la tota.

Ha estat la vida sencera en dos dies.

Crònica

1.
El Jofre té el cabell arrissat i m'agrada perquè riu molt. La Cèlia és alta i em té encuriosida. La Núria (amb accent) és molt natural i crec que s'assembla a mi. La Ceci és valenta i decidida. El Queco és mallorquí i és l'únic castellanoparlant. El Jose fa acudits que nosaltres encara no entenem. El Guillem en sap molt. Les Txus son molt diferents. Molts toquem la guitarra i la Núria toca el piano. Els grans prenen molt apunts. El misilitio i l'orondo m'han despertat la ment.  

2.
Ja hem debatut de política i hem comparat a Plató amb els tres porquets. Ja m'he qüestionat la meva moral. Ja ens han recomanat llibres que sé que no podré dedicar-los el temps que m'agradaria. Ja m'he equivocat d'aula. 

3.
Sartre, Kant, Nietszche, Hume, Boghossian, Russell, Hegel, Engels, Heidegger, Judith Thompson…  

4.
Pensava que resoldria molts dubtes… I això acaba de començar.

Lluitem

Ara mateix estic massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen. Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric, penso, penso i penso.

Necessitem construir un món més lliure per a ells, per als nostres fills i néts,  i per a nosaltres, també.

La nostra arma és molt forta i està molt bé perquè, en darrer terme, és una arma constructiva. Tot i així, però, ja ho deia Nietzsche amb la seva filosofia del martell: per a construir s’ha de destruir prèviament. La nostra arma està feta de paraules. De paraules amb sentit, amb significat, de paraules llargues i plenes, de paraules curtes i concises. Està formada de paraules boniques que calmen i alegren, de paraules cruels que fan o poden fer mal. Estan compostes de paraules que es converteixen en silencis i dolen i ataquen i lluiten. La nostra arma és la nostra veu. La nostra arma la tenim nosaltres i no ens la poden treure.

Ara mateix estic massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen. Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric, penso, penso i penso.

Penso en la gana, en els milions de nens que no tenen res per a menjar.  Penso en les desenes de quilòmetres que han de caminar per a trobar aigua per a beure. Penso en les malalties que afecten als països pobres. Penso en les nenes de Nigèria i de Somàlia. Penso en les ablacions. Penso en les bombes i trets que desperten la població de Síria. Penso en els milers de refugiats dels quals només seran acollits una tercera part. Penso en les violacions i en els abusos sexuals. Penso en la violència de gènere. Penso en l’explotació infantil. Penso en els segrestos. En la violència infantil. Penso en el racisme. En l’homofòbia. Penso en totes aquelles persones que no poden besar-se públicament. Penso en els desnonaments. Penso en com els explicaria als meus fills que ja no tenim casa per viure-hi. Penso en els assassinats. Penso en les acusacions injustes i falses, en  el poder que es creuen que tenen els cossos de seguretat en nosaltres. Penso en la falsa protecció que ens ofereixen a canvi de la por que ens intenten fer. Penso en la ignorància i la incultura. Penso en aquest món cec i inhumà. Penso en el sistema que permet tot això i que ens enganya i que ens distreu. Penso en aquest món que s’està enfonsant.

I ploro.

Ploro perquè em fa mal mirar cap a altre costat perquè al cap i a la fi jo tindré un plat a la taula aquest vespre per a sopar i un llit que m’acollirà aquesta nit per a dormir. I demà podré comprar-me un llibre i podré anar a concerts i oblidar-me que al meu voltant el món està trist, ferit, sotmès, maltractat. I ploro perquè no sé què puc fer jo per a canviar això. Perquè sé que la nostra arma serà efectiva només quan tothom l’utilitzem.

I hem d’utilitzar la nostra arma. Hem de cridar. Hem de cridar perquè se’ns senti, per canviar la realitat, per canviar el món que ens rodeja. Hem de revolucionar-nos amb totes les nostres armes per tal d’aconseguir fer desaparèixer –o, al menys, minvar- tota aquesta injustícia que ens envolta. No podem estar-nos quiets i permetre las barbaritats que succeeixen al costat de casa, a casa.

És ben cert que ja han fet callar a molts però nosaltres trobarem la manera de fer-nos sentir. Uns pocs no poden fer callar milions de persones. NO PODEN!

Hem de lluitar, i hem de guanyar. No puc callar. I no vull.

Sant Joan

M'agrada mirar-les perquè són boniques. Ho són per fora, sí, però molt més ho són per dintre.

Són la bellesa. Són tots els anys que porten darrere. Són la companyia incondicional i l'amor inexpressable. Són totes les abraçades i dicussions. Són les mirades còmplices i els "No pateixis, jo sóc aquí." expressat sense paraules. Són l'evidència de la necessitat. Són la seguretat, la confiança, la complicitat. Són la música que interpreten i que em calma i em relaxa. Són les ganes d'abraçar-les quan les miro. Són les mirades entre elles. Són la manera que tenen d'entendre's: especial, fascinant, única. Són la demostració que l'amor és la força més potent del món. Són la màgia que fan. Són la màgia en sí en realitat. Són les ganes i l'eufòria. Són l'alegria d'haver-les conegut. Són el ser. Són l'abraçada necessària i la paraula justa en el moment adequat.

Són les llàgrimes de felicitat  d'una nit de Sant Joan veient-les cantar amb la lluna a sobre dels nostres caps. I són precioses.