19

Serà una gran festa, no vull que hi falti ningú. Hi haurà un pastís i tantes espelmes com anys per apagar. Bufaré amb les galtes plenes d’aire, plenes de vida i amor, i demanaré un desig que no diré. I miraré tota la taula, i a cada cadira no hi haurà cap familiar ni cap proper ni cap amic. Només bocins de mi. Només trossets meus que m’he anat desprenent i que he deixat pel camí.

Si trobés la manera, convidaria aquella part de mi que ara odio. Aquella que no vull veure més. I llavors li demanaria perdó i li explicaria com i què, que potser no és la manera, que s’estimi més, que cridi que no vol fins que li facin cas, que no es deixi fer allò que no li agrada. Que s’aixequi, enfadada, i que marxi, amb passes fermes i els ulls rabiosos, no plorosos. Que no ho permeti més, que entengués que l’única ama del seu cos, i d’ella, és ella mateixa, sóc jo.

No hi pot faltar la Sandra d’ulls tristos i de somriure apagat. Aquella que, encara que també té una closca, a dins, en guarda unes quantes pors. Segur que vindrà agafada de la mà de la que, quan cal, clava el puny a la taula per dir prou, per molt que li costi moltes vegades fer-ho, ho aconsegueix, o està aprenent a fer-ho. I s’emprenya quan algú posa dins d’un mateix sac el color verd i el color blau. També li obrirem la porta a la que té un joc de cartes i una partida vital on va apostant a favor del matís, de l’objecció, de la drecera que la porta, a cegues, fins allà, fins aquí.

I traurem una ampolla de cava i farem que el tap surti disparat cap al sostre que no tenim. Hahaha, riurem. I anirem a la platja aquesta nit i ens jaurem a la sorra, amb els peus descalços, mirarem les estrelles i ens en recordarem de qui ja no hi són perquè s’han quedat amb les altres Sandres que hem estat. I farem l’amor amb alguna estrella que malpengi del cel, recordant les olors, i la manera d’acariciar, i els somriures de complicitat. I quan estiguem mig borratxes i riguem per qualsevol cosa, sonarà aquella cançó que ens farà entelar els ulls. Que té una base de baix que avança a un ritme que envegem, perquè és fidel a un tempo musical, no com els nostres batecs, que mai no han estat ben acompasats.

Et faré l'ullet a tu, a la meva companya de tantes aventures, la que m’ha ensenyat aquest any el que és realment la felicitat, l’estimar fins aquests límits indescriptibles. La Sandra intensa, boja, sencera i íntegra. La Sandra en essència, de somriure infinit, conscient i sincer. La que decideix quedar-s’hi perquè està a gust i crear quests espai obert per a deixar entrar la vida, la humanitat, la bellesa.

Llavors alçarem la copa i brindarem per allò que és nostre i que voldríem per sempre. Per allò que ara som i no volem perdre. Per allò que ens estimem i que forma part dels bocins que ens fan, que em fan ara. I llavors diré: “abracem-nos, va, que l’ocasió s’ho mereix. Que si hem arribat fins aquí, juntes i soles, també podrem arribar fins allà.”

I t’agafaré ben fort per la cintura i et miraré una estona fixament als ulls i t’estimaré molt, t’estimaré per tots aquells cops que no ho he fet. Et recordaré que sempre hi seré aquí. Com he fet fins ara, com has fet tu amb mi. I ens tornarem a fondre en una sola per a seguir vivint: “És en mi, la sóc, la bec, la tinc. I no em cal res més.” I, efectivament, no em caldrà res més.

No tinc fred als peus

Crec que mai no he estimat tant com ho he fet aquest any. He estimat fins a uns límits que no puc descriure amb paraules. La felicitat ha estat tanta que se m’escapava en forma de llàgrimes i paraules boniques. Si m’ha faltat alguna cosa aquest any, de ben segur que ha estat espai interior per a encabir tot aquest amor que he sentit, que he regalat, però sobretot que he rebut.

Aquest amor m’ha permès també aprendre a estimar, a trobar aquest “punt però pausa” tan i tan necessari i que no entenia. Encara queda molt per a aprendre del tot a controlar aquesta intensitat que em defineix. Però crec que la clau també ha estat en començar a estimar aquest què i aquest com, aquest viure-ho tot tant i així. Aquesta intensitat m’ha deixat en situacions que no he sabut controlar i llavors he entès també què és la fragilitat. Però no ha vingut sola, aquesta fragilitat m’ha ajudat a saber demanar ajuda i a confiar. A crear complicitat i a créixer al costat d’unes personetes que han volgut i han insistit en ser-hi al meu costat i jo m’hi he deixat, agafant-me fort entenent que amb vosaltres som al mateix lloc i això és la major pau i tranquil·litat possible que no canviaria per res.

Ara faig una retrospectiva del meu any i penso que no canviaria res d’aquest. He conegut persones que em regalen móns cada dia, que son boniques, que... no puc expressar-me com voldria. I crec que els que més els dec són les gràcies, per com són, per estar i aparèixer. Avui només els reuniria a tots i els observaria apartada. Les llàgrimes regalimarien per les meves galtes per no poder entendre aquesta grandesa que és la vida i per com de feliç sóc.

Si pogués parar el temps estic segura que ho faria, fotografiaria totes aquestes cares que m’envolten, tota aquesta bellesa i amor que tinc al meu voltant dia a dia. Totes aquestes ganes d’abraçar i besar i fer-nos i mirar-nos als ulls i explicar-nos com ens estimem. Penso que tinc una sort que no em mereixo i que moltes vegades se m’oblida.

I que tot sigui una mica igual i una mica diferent, que m’emprenyi i que plori, i que rigui, i que somiï, que es compleixi i que salti i cridi. Que estimi com mai, que besi i faci l’amor. I que l’amor em faci a mi també. Crear el meu niu i convidar-vos a entrar. I que us quedeu perquè us agrada tant com m’agrada a mi. Que encara que el demà sigui un fil fràgil, que ajuntem tots els nostres fils i ens fem una xarxa. Que compartim, que tanquem els ulls i demanem el desig de tenir-los oberts per a tot el que vingui. I que riguem. Que seguim vivint. 

Carta per a la Lara

Benvolguda Lara,
Un dia d'aquí a forces anys (potser quan tinguis l'edat que tinc jo ara) anireu a fer un cafè. Un cafè on l'explicaràs com et va la vida, si vols estudiar, si has conegut algú que et fa feliç…

I en aquest cafè ella et mirarà amb tota l'atenció del món com si en aquell moment no existís res més a part de vosaltres dues, i es fixarà en cada petit gest teu, fins i tot en aquell que creies que ningú més a part de tu coneixia.

Ella et farà la pregunta “Com estàs?” seguida d'un “Lara” que t'omplirà el cor perquè serà la pregunta més sincera que ningú t'haurà fet ni et farà mai. I et donarà la sensació que amb ella és més fàcil obrir-te i ser tu mateixa.

Per un moment deixaràs de banda les teves pors i tindràs la total seguretat per a ensenyar-li les parts de tu que mai no t'has atrevit a ensenyar a ningú més i notaràs una confiança infinita.

A mesura que passi el temps de cafè voldràs que aquest s'aturi per a poder seguir captant aquesta màgia que transmet amb la mirada quan t'escolta. Voldràs absorbir totes les seves reflexions profundes i meditades que planteja. Desitjaràs escoltar-la molt i molta estona per a no perdre’t res del seu interior.

Arribarà un moment que, sense voler-ho, deixaràs d'escoltar el que et diu i et limitaràs a contemplar la bellesa de la saviesa, de la bondat, de l'entrega, de la generositat. Et faltarà espai interior per a guardar totes aquelles sensacions que transmet, tota la honestedat, la sinceritat, la passió amb què fa, amb què viu i amb què estima. I te n'adonaràs de la grandesa humana dins d'aquesta petitesa tangible.

Quan us acomiadeu us abraçareu molt fort i se’t farà curt i pensaràs quina sort haver-la conegut.

Tot això ho aprendràs en un sol cafè i encara et quedarà moltíssim per aprendre. I entendràs com és d'especial i com t'estima.

Fins llavors,
Sandra

Vital

He tocat més culs que en tota la meva vida. He dormit amb un saltamartí. He sobreviscut una tempesta brutal. M’he llevat amb una boira que no em permetia veure més enllà de dos metres. He cantat “Campanas de Belén” acompanyada del Max a la guitarra i les veus de tots. He permès que la Núria intentés fer-me la pitjor samarreta de Clan. He caminat en plena nit guiada per les cuques de llum. He intentat travessar una riera saltant i m’he mullat les botes. He moquejat i tossit per culpa d’un costipat. He caminat hores amb l’estomac buit. He reflexionat i he debatut a altes hores de la nit. He estat a punt de ser intoxicada amb una llet en mal estat. He caigut a càmera lenta a dins d’una cova. He suat, he passat fred, m’he tacat les mans i la cara i la roba. He plorat. He parlat amb la Mercè, amb la Laura, amb l’Alba, amb l’Álvaro, amb el Marcos, amb la Mar... He abraçat i besat. M’he emocionat amb la carta del Xavi, amb les abraçades i petons d’acomiadament de cadascuna de les unitats i amb els discursos de les promeses. He oblidat el tros de pa de la Bet i hem picat una tenda. He conegut més i millor a una part del meu voltant. He estat totemitzada per la meva unitat. He fet acudits i bromes i moltíssims jocs de paraules. He compartit atacs de riure amb només una mirada. He patalejat al terra i he fet voltes en moments de bojeria màxima. He fet i he rebut les abraçades i petons més sincers que mai. He estat el jo més natural.

He estimat. I ho he fet molt i molt fort.

He notat com la felicitat se m’escapava de les mans i no podia atrapar-la tota.

Ha estat la vida sencera en dos dies.

Crònica

1.
El Jofre té el cabell arrissat i m'agrada perquè riu molt. La Cèlia és alta i em té encuriosida. La Núria (amb accent) és molt natural i crec que s'assembla a mi. La Ceci és valenta i decidida. El Queco és mallorquí i és l'únic castellanoparlant. El Jose fa acudits que nosaltres encara no entenem. El Guillem en sap molt. Les Txus son molt diferents. Molts toquem la guitarra i la Núria toca el piano. Els grans prenen molt apunts. El misilitio i l'orondo m'han despertat la ment.  

2.
Ja hem debatut de política i hem comparat a Plató amb els tres porquets. Ja m'he qüestionat la meva moral. Ja ens han recomanat llibres que sé que no podré dedicar-los el temps que m'agradaria. Ja m'he equivocat d'aula. 

3.
Sartre, Kant, Nietszche, Hume, Boghossian, Russell, Hegel, Engels, Heidegger, Judith Thompson…  

4.
Pensava que resoldria molts dubtes… I això acaba de començar.