Sola

Sola. Davant de tot el que s'obre davant meu, encarada cap al precipi, i amb l'esquena també a tot un abisme. Sola.

Però forta, amb els braços ben oberts per abraçar-me fort a tot el que em ve. Amb la mirada fixada en els meus objectius, ulls ben oberts i observant atenta.

Sola. Sentiment i realitat. Evidència. Sola però forta i ferma. Amb els peus a terra i trepitjant ben segura. Fent camí i respirar intens.

Sola però amb mi, sense por.
I és que amb jo, amb mi, sóc indestructible.

20

20 a la pell, a totes les carícies que m'han fet, a tots els petons que he rebut, als calfreds, als dits, a la panxa, al pit, a la galta i a l'esquena.20 al cor, a les cançons boniques, a les paraules dolces, a les mirades còmplices. 20 a tot arreu de mi, a tot el meu cos. 20 a les flors que germinen i creixen, a les ferides que es curen, a la força de l'amor (que sempre hi torna, i que sempre guanya). 20 a tot el que he après i ensenyat, 20 a les caigudes, a acompanyar i mimar, 20 a estar-me, mirar-me i estimar-me. 20 a reconèixer-me al mirall, aprendre'm i entendre'm. 20 a les meves mans, que encara hi cap més vida, més amor, més paraules. 20 que ocupen i que encabiran més de tot, més de totes, i més de mi.20, bonica, així de fortes, així de fermes i sempre sempre sempre, així d'incondicionals. 20, bonica, 20.Avui, més que mai, amb mi.

Estrany

2016. Possiblement el millor i el pitjor any de la meva vida, tot a la vegada. L'any passat descrivia tot un any d'intensitat i sentiments. Aquest també ho ha estat, és cert, però l'he viscut completament diferent.

He estimat al límit, he estimat la vida i la passió, la tristesa pròpia i el meu cos. He intentat estimar tot el que m'envolta, i ho he intentat fer de manera sana i entregada, buscant l'equilibri. He mirat molt endins meu i m'he apropat a l'interior de la gent que m'estimo. He anat de puntetes moltes vegades, per a no molestar, però també m'he accelerat més del que calia algun cop. M'he enfrontat a crisis personals molt fortes, a dubtes i neguits, a inseguretats, a reptes. M'he arriscat i sempre sempre he intentat que el respecte fos per davant de tot. M'he intentat forjar un lloc en el món on visc, he desistit alguns cops, i d'altres he lluitat molt. He ensenyat les meves cartes i les he amagat també.

He intentat viure, fàcilment, dòcil, tranquil.la, però no me n'he ensortit. He caigut, m'he ofegat, he gaudit, he rigut, he plorat. Una mica de tot, vaja. I ara sento una mica d'indiferència. Indiferència barrejada amb passivitat: estic esperant que això passi, que se m'acabi l'energia del que em queda dins, i reomplir-me, regenerar-me, tornar a estar forta per al que ha de venir.

Ara estic com a l'espera d'alguna cosa que no sé ben bé què és, una cosa estranya i desconeguda, però que em crida.

L'any passat desitjava per al 2016 que tot fos intens, que experimentés tot el possible. Tenia ganes d'estimar i ser estimada, de deixar-me anar, tenia la confiança necessària i l'energia de sobres per a viure fort. Tenia ganes de conéixer, de descobrir, de créixer. Estava dins d'un ou i el cap ja em començava a sortir, amb empenta i coratge, preparada per a tot el que havia de venir.

Aquest any, però, no demano tant. Potser somriure més, confiar més, i l'amor, sempre amb l'amor a prop.