Mafalda

Carreras universitarias

Democracia

Capses

Tinc un prestatge a la meva habitació on hi ha dues capses. Una és de cartró de colors freds: té ratlles blaves i cercles verds i el fons és una mescla de liles i grisos difuminats. L’altra és de fusta, envernissada i pintada de color blanc. Cada any són més grans per anar-hi ficant més coses dintre, tot i això, la capsa blanca té unes dimensions molt més petites que la de cartró.

Aquest any a la verda he ficat cançons que he conegut recentment, poemes recitats, la posta de sol del capvespre del 14 d’agost, el bany nocturn a l’aigua calenta de la platja i el fred de després,  l’aniversari del primer any de l’Emma, l’arribada de la meva àvia, moltes conversacions i abraçades dels amics.  A la blanca, però, he ficat poques coses: alguna nit de febre, malsons, dies de pluja tristos i freds i algun que d'altre ensurt.

Després d’haver-hi ficat tots aquests moments a les respectives caixes, les he tancat. La capsa de cartró és lleugera i es pot moure amb facilitat. De vegades la baixo i jugo amb les coses que hi ha dintre. L’he tacada amb cura i l’he posat en un lloc visible, perquè no se m’oblidi on és i perquè sigui accessible i pugui agafar-la cada cop que ho necessiti. La capsa blanca és més pesada que la de cartró i, a l’hora de tancar-la, m’he assegurat que sigui difícil d’obrir. Fins i tot, l’he deixat a dins de l’armari, entre la roba de quan era petita, i així m’asseguro no estar ensopegant tot el dia amb ella. 

Des de la meva finestra...

Em disposo a dormir quan la meva finestra s’obre i em convida a viatjar...

Des de la meva finestra puc veure el mar. Jugo amb la sorra i faig tombarelles. Corro i nedo. Una barqueta m'endinsa al mig de l'oceà, es belluga lleugerament i em bressola. L'ambient és tranquil i còmode.

Des de la meva finestra també hi veig muntanyes. Noto la brisa bufant-me la cara i les pedres mossegant-me els peus. Oloro la farigola i m'acomodo a l'ombra d'un lledoner. M'adormo i somio què se jo fins que la nit escau. 

Des de la meva finestra, els núvols em saluden i em conviden a ballar. Pujo saltant i volo amb ells.

Des de la meva finestra et veig a tu, que vas i vens. Em saludes de lluny però no t'apropes mai. Ets com una ombra, una silueta, i sempre somrius. El pèl no t'ha caigut i la teva veu segueix fent màgia. L'únic que potser et delata són les arrugues als ulls, però segueixes igual de guapo que sempre.

Des de la meva finestra observo la lluna i els estels. Hi veig la nit màgica, senzilla, bonica. Il·lumina els camins de sorra i els bancs del parc. També il·lumina el meu llençol, que em crida. Potser ja és hora de marxar. Tanco la finestra, abaixo la persiana...

És hora d’acomiadar-se, gràcies per aquest viatge. 

Bicicletes

Devia tenir uns cinc anys. Estàvem al parc i jo acabava d'aprendre a anar amb bicicleta sense les dues rodetes de suport al darrera. Feia bo i el meu pare i el meu germà prenien un suc a la terrassa del bar mentre jo pedalejava fent metres i metres, pujant i baixant rampes, imaginant-me que era al velòdrom competint a alt nivell: les dues mans als manillars, la vista ben concentrada en la meta, primera posició, quaranta quilòmetres per hora (en realitat, aniria a 0'25 Km per hora) , moviment de cames ràpids i... patapam! Què feia aquí al mig aquest arbre? Què n'ha de fer a més de molestar? La veritat és que no em vaig fer mal, vaig aixecar-me de pressa per tal que els meus contrincants no em passessin al davant i quan vaig mirar el públic per comunicar-los amb un cop d'ullet que estava bé, que no m'havia fet mal, vaig trobar-me com reien simpàticament des de les seves butaques. Llavors sí que vaig començar a plorar. És clar que no ho feien amb mala fe. La caiguda havia estat d' allò més burra, va ser una caiguda com aquestes que posen als vídeos d'humor de la tele. Caigudes de nens petits que estan aprenent a caminar. Sabien perfectament que no m'havia fet mal i no van poder evitar riure's encara que fos una mica.

Avui, tornant de casa de l'àvia, parlava amb el meu pare sobre què es el que vull estudiar i com he anat canviant d'opinió al llarg del temps. Després d'haver aparcat el cotxe, hem passat per la plaça on el meu germà i jo vam aprendre  a anar amb bicicleta i el meu pare m'ha dit: 

    -¿Te acuerdas, Sandra? Aquí aprendisteis Iván y tú a andar en bicicleta y fíjate, ahora acaba de aparcar el coche. ¡Cómo cambian las cosas, eh?

I és cert, com canvien les coses... encara recordo com si fos ahir com el meu pare ens deia que havíem de portar l'esquena recta i la mirada en davant i com jo li responia: "Pero no me sueltes eh!" "No, no, tranquila" em calmava. I quan em volia adonar, ja n'havia fet cinc metres jo soleta i cridava: "Papa! Cógeme!

Ens anem fent grans, el temps passa molt ràpid i no ens n'adonem. Només quan mirem enrrere descobrim tot aquell temps que no aprofitem i ens penedim. I, encara que no m'ho pugui creure, d'aquí a un mes faré disset anys. Em fa pena mirar el passat, i por mirar el futur.

La casa de pedra

Mentre tornava a casa, ja de nit, he decidit entrar-hi. Acabo de fer un viatge llarguíssim. He anat a parar a un lloc llunyà, un món apartat. Ara hi sóc al bell mig d'una muntanya verda que la neu ha cobert de blanc i hi fa un fred que gela les pedres. Un vell m'ha fet una xocolata calenta i m'ha convidat a seure davant de la llar de foc.

Des d'aquí hi veig el cel, estelat, i el cim de la muntanya. La claror del foc m'il·lumina els peus només, la manta reposa a l'esquena, la tassa em calenta les mans i l'aire fred em fa arronsar les espatlles. El piano que sona de fons cobreix la casa amb una aurèola nostàlgica. Aquí, només es pot callar, sentir la música i gaudir del pas del no-temps.

Aquest lloc recull les memòries d'uns moments que mai he viscut. Recull imaginacions i cançons, paraules i amics, amor i poemes. El temps no ha marcat aquests records.

Un altre dia hi tornaré a entrar, a la casa de pedra. Quan me n'oblidi de qui sóc. O quan enyori la vida.