Lluitem

Ara mateix estic massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen. Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric, penso, penso i penso.

Necessitem construir un món més lliure per a ells, per als nostres fills i néts,  i per a nosaltres, també.

La nostra arma és molt forta i està molt bé perquè, en darrer terme, és una arma constructiva. Tot i així, però, ja ho deia Nietzsche amb la seva filosofia del martell: per a construir s’ha de destruir prèviament. La nostra arma està feta de paraules. De paraules amb sentit, amb significat, de paraules llargues i plenes, de paraules curtes i concises. Està formada de paraules boniques que calmen i alegren, de paraules cruels que fan o poden fer mal. Estan compostes de paraules que es converteixen en silencis i dolen i ataquen i lluiten. La nostra arma és la nostra veu. La nostra arma la tenim nosaltres i no ens la poden treure.

Ara mateix estic massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen. Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric, penso, penso i penso.

Penso en la gana, en els milions de nens que no tenen res per a menjar.  Penso en les desenes de quilòmetres que han de caminar per a trobar aigua per a beure. Penso en les malalties que afecten als països pobres. Penso en les nenes de Nigèria i de Somàlia. Penso en les ablacions. Penso en les bombes i trets que desperten la població de Síria. Penso en els milers de refugiats dels quals només seran acollits una tercera part. Penso en les violacions i en els abusos sexuals. Penso en la violència de gènere. Penso en l’explotació infantil. Penso en els segrestos. En la violència infantil. Penso en el racisme. En l’homofòbia. Penso en totes aquelles persones que no poden besar-se públicament. Penso en els desnonaments. Penso en com els explicaria als meus fills que ja no tenim casa per viure-hi. Penso en els assassinats. Penso en les acusacions injustes i falses, en  el poder que es creuen que tenen els cossos de seguretat en nosaltres. Penso en la falsa protecció que ens ofereixen a canvi de la por que ens intenten fer. Penso en la ignorància i la incultura. Penso en aquest món cec i inhumà. Penso en el sistema que permet tot això i que ens enganya i que ens distreu. Penso en aquest món que s’està enfonsant.

I ploro.

Ploro perquè em fa mal mirar cap a altre costat perquè al cap i a la fi jo tindré un plat a la taula aquest vespre per a sopar i un llit que m’acollirà aquesta nit per a dormir. I demà podré comprar-me un llibre i podré anar a concerts i oblidar-me que al meu voltant el món està trist, ferit, sotmès, maltractat. I ploro perquè no sé què puc fer jo per a canviar això. Perquè sé que la nostra arma serà efectiva només quan tothom l’utilitzem.

I hem d’utilitzar la nostra arma. Hem de cridar. Hem de cridar perquè se’ns senti, per canviar la realitat, per canviar el món que ens rodeja. Hem de revolucionar-nos amb totes les nostres armes per tal d’aconseguir fer desaparèixer –o, al menys, minvar- tota aquesta injustícia que ens envolta. No podem estar-nos quiets i permetre las barbaritats que succeeixen al costat de casa, a casa.

És ben cert que ja han fet callar a molts però nosaltres trobarem la manera de fer-nos sentir. Uns pocs no poden fer callar milions de persones. NO PODEN!

Hem de lluitar, i hem de guanyar. No puc callar. I no vull.

Sant Joan

M'agrada mirar-les perquè són boniques. Ho són per fora, sí, però molt més ho són per dintre.

Són la bellesa. Són tots els anys que porten darrere. Són la companyia incondicional i l'amor inexpressable. Són totes les abraçades i dicussions. Són les mirades còmplices i els "No pateixis, jo sóc aquí." expressat sense paraules. Són l'evidència de la necessitat. Són la seguretat, la confiança, la complicitat. Són la música que interpreten i que em calma i em relaxa. Són les ganes d'abraçar-les quan les miro. Són les mirades entre elles. Són la manera que tenen d'entendre's: especial, fascinant, única. Són la demostració que l'amor és la força més potent del món. Són la màgia que fan. Són la màgia en sí en realitat. Són les ganes i l'eufòria. Són l'alegria d'haver-les conegut. Són el ser. Són l'abraçada necessària i la paraula justa en el moment adequat.

Són les llàgrimes de felicitat  d'una nit de Sant Joan veient-les cantar amb la lluna a sobre dels nostres caps. I són precioses.

Amor

Amor és passejar per la platja. És una posta de sol. És abraçar i acariciar i besar. Amor és la veïna que em somriu. Amor és el dinar amb l'àvia. Amor és veure com creixes. És viatjar. És córrer. Amor és cridar. És la guitarra. És escriure. Amor és mirar-te una estona contemplant la teva bellesa sense que tu te n'adonis. Amor és conéixer. És retrobar-se. És cantar. És aniversari. Amor és tranquil·litat. Amor és ballar. És riure fins a plorar. És plorar fins a riure. Amor és notar la sorra entre els dits. És música i pintura. És mirar estrelles una nit d'estiu. És fer tombarelles. Amor són flors roses i vermelles i blaves i blanques. És un nen que juga. És un primer petó. Amor és l'olor de l'herba. Amor és llegir. És ajudar, aprendre. Amor és xocolata. És el raig de sol que em desperta pel matí. És la pluja i l'hivern. Amor és veure’t, sentir-te, tocar-te. És confiar. Amor és la delicadesa amb què mous les teves mans. És dormir. És respirar i sentir respirar. Amor és creure, confiar. Amor és créixer i no voler-ho. És desitjar. És un riu. Amor és ser i ser-ne conscient de ser. Amor és amistat. És sol. És lluitar, guanyar i perdre. Amor són les sorpreses. És arribar a casa. És pau. És poesia. És recordar. És força. És seguretat en un mateix. Amor és il·lusionar-se. És agafar aire i creure que es pot. És ser sincera i transparent. Amor és que em remoguin la ment i el cos. Amor, amor amor. Amor ets tu. Sóc jo. És viure. L'amor ho és tot.

Amor, amor, amor.

Pessigolles

Érem massa nens encara per entendre el concepte de la mort. No ens havia tocat mai d'aprop i només la concebíem com la falta d'algú que ens estimem. Tot i així, les nostres nocions temporals no eren gaire exactes i tampoc podíem fer-nos la idea del “per sempre”. La desaparició d'algú de nosaltres suposaria la màxima pena però encara no n'érem conscients. No podíem arribar a fer-nos a la idea de la resta de la nostra existència sense els nostres pares o l'un sense l'altre. Igualment, però, sabíem que la mort era una cosa negativa, no desitjable ni desitjada. No la voliem a prop nostre i no ens agradava la idea de la desaparició d'algú de nosaltres. És per això que ens vam fer una promesa per tal de garantir-nos la companyia eterna, la seguretat vital, la compenetració natal, la incondicionalitat, l'amor, la vida: si algun dels dos moria, l'altre havia d'utilitzar les pessigolles per a retornar-li a la vida. Mai fallava.  Fos com fos, estiguéssim on estiguéssim, les pessigolles mai no sobraven, eren necessàries per donar-nos la vida.

I, sisplau, mai no deixis de fer-me pessigolles, m'ho deus, m'ho vas prometre.

Blau

Amagàvem el nostre secret entre mirades delatadores i somriures evidents. Un cop d’ullet per saber quan havia de seguir-te i una hora entre examen i examen. “On aneu?” ens preguntaven, “A estudiar” responíem a l’uníson. Quan no ens veien, llavors, un somriure còmplice. Amagàvem el nostre amor entre la fonètica i Plató. L'aprovat el teníem segur.