Amb tot

Tot just després de dutxar-me m’he estirat al llit, nua i amb els llums apagats i m’he posat el nou disc de Manel sencer per la recomanació de la B d’una de les cançons. Mentre escoltava el disc he pensat molt i en moltes coses. 

Ha hagut un moment on les llàgrimes han començat a brotar dels meus ulls i, a mesura que em baixaven per les galtes i arribaven al coll, m’anaven fent unes pessigolles que exterioritzaven les pessigolles que sentia per dins. 

Aquestes pessigolles internes podria definir-les com a angoixa i nervis. Nervis de no saber què, de no saber com. Nervis i angoixa i dubtes que porto uns dies necessitant treure. Nervis també de voler que tot estigui bé i notar-me impotent: res del que jo pugui fer serà una solució, només una manera d’afrontar els problemes. 

Podria definir-les també com a tranquil·litat. Tranquil·litat de saber que no estic sola en això, vaja, ni en res. Que hi ha poca gent, però de veritat. Gent que sabeu o podeu fer-me sentir que tot està bé, o millor del que em crec. I potser no ho sabeu però em feu sentir molt bé. Us puc comptar amb els dits d’una mà: sou el meu índex per a guiar-me quan em perdo, el dit gros que em sosté amb fermesa quan caic i el dit del cor que batega fort i em fa sentir viva. 

Necessito dir-vos que estic bé, que em feu sentir feliç. Que quan l’ansietat que sento m’envaeix alguns matins, o que quan penso que és una merda que el món no m’entengui (o fins i tot jo mateixa), o  que tinc ganes de tot, llavors penso molt en vosaltres i hi ha més color i fa bona olor. Tot és dissipa si són problemes, o es torna més nítid si són dubtes, o es fa més real si és felicitat. És una sensació que no sóc capaç de descriure i llavors us vull abraçar molt fort i mirar-vos molt als ulls i veure-us i estimar-vos molt. 

Quan el disc s’ha acabat les llàgrimes feia estona que havien cesat, i m’he sentit molt bé de pensar-vos. Gràcies.

Guapa

Avui algú m’ha dit que estic guapa. I en el moment li he somrigut. 

Llavors al tren m’he posat a llegir reflexions meves dels últims sis mesos i m’he vist guapa en aquest creixement intern i personal que he fet. 

A casa m’he provat la samarreta que m’ha donat avui la M: “Som filles de la Història i la Lluita Feminista” i m’he vist guapa vestida de lila. 

M’he recordat en la conversa d’aquest matí amb la N sobre els mitjans de comunicació, el sensacionalisme, el control de masses, l’acceptabilitat moral en els programes televisius... i tot de reflexions que se m’han anat ocorrent de tornada a la universitat i m’he trobat guapa en aquesta discussió enriquidora.

M’he pensat en unes birres ràpides al vespre perquè no tenim cap altre moment on coincidim el Q i m’he imaginat guapa envoltada de la gent que m’estimo.

M’he  mirat al mirall, de cara i de perfil. I m’he mirat els pits i el cul. M’he fixat la mirada en mi mateixa, en els meus ulls que últimament brillen molt, m’he somrigut i m’he dit: estàs guapa, Sandra.

I és ben veritat, quan avui m’han dit que estava guapa no li he donat més importància, però ara que m’ho miro amb perspectiva penso que estic guapa, perquè ve l’estiu, perquè estic feliç, i perquè torno a estimar fort això que m’envolta.

Estirar del fil

La metafísica de la vida és clarament tangible, de vegades.

Reposar la mà al lateral de la panxa, just a sota de les costelles, quan t'adorms.

Sentir els batecs del teu cor en mi, al meu interior, quan el meu cap queda mort a sobre del teu pit.

Escoltar les inspiracions lentes, ronques, profundes i llargues.

S'atura el temps cada cop que la vida dorm, i s'allarga, i s'estira. La concepció d'infinit pren forma de cos: tranquil·litat, ausència i bellesa infinites.

Et miro i et fotografio amb els ulls: tota, absolutament tota la vida en un sol moment, en un petit instant que ara queda aturat per sempre.

Em quedaria aquí,

em quedo aquí.

Us he aprés

A veure les coses una mica menys seria, a treure-li el pes que de vegades semblen tenir. “Ja saps que ho faig justament per això, i t’agrada.” Tens raó, m’agrada. Potser em coneixes molt, o em coneixies. I em dóna seguretat. És com que no ha desaparegut del tot aquella Sandra i encara queda alguna cosa que la manté viva per si la necessito algun cop. “Posem-nos seriosos, parlem-ne.” I hem parlat molt i distesament. La humanitat, ho has entès i, per un moment, he pensat que sí, que no m’equivoco. Que no ens estem equivocant. Que mai no ens hem equivocat. I si ens equivoquem, bueno, què li farem, podem riure. I això m’ha agradat molt: he estat capaç d’entendre des dels teus ulls i, fins i tot, he mirat a través d’ells en algun moment de la tarda. Gràcies Mi.

A estimar-me, a entendre que està bé estar. Que és important estar. Que sóc important. “No entenc perquè penses això de mi i crec que és massa, però gràcies.” Eres el meu reflex i no ho vaig saber veure fins a ahir que m’ho vas dir explícitament per telèfon. A estimar-me bojament la vida i a voler i trobar forces per canviar les coses que no m’agraden, a caminar sola, a fer-ho amb passes fermes i segures, sense trontollar. A apreciar la força i la vitalitat, i la tristesa motora i no pausa. A riure si no hi ha més remei, però entenent que plorar també és riure.  A notar la companyia des de la llunyania, la passió i l’amor, l’estimar sense límit i a compartir espai, temps, idea, complicitat, enteniment i vida. Gràcies Nú.

A crear complicitat des de l’amor entès. A debatre i discutir diferent però agradable. A saber què és la incondicionalitat real real real. La necessitat i la paciència. Per ser l’únic capaç de calmar-me en la por incomprensible, l’estar bé i voler-ho, el desig de quedar-te aquí per sempre només per mi, per nosaltres. La seguretat de compartir i de combatre plegats, sempre i sense cap fi, com volem, respectant. Vull estar i que estiguis. Gràcies Pa.

A conèixer-me, a buscar-me endins. A voler trobar-me i a agradar-me una mica. A reptar-me i a no voler aturar. A anar més lluny i enfortir-me. A cridar si alguna cosa no m’agrada o, com a mínim, tenir la intenció de fer-ho, saber què he de fer-ho. A veure i entendre el món des d'una altra perspectiva. A necessitar-me a mi mateixa com a única opció. A compartir part del meu interior, si ho vull. A estimar un cos i desitjar-ho. A descobrir parts explorant, tocant, mirant, sentint. A ignorar una mica el temps. A expandir-me i confiar, obrir-me, entregar i entregar-me. Gràcies Nú.

A ser pausa, a esperar el moment i a confiar. A mirar als ulls i entendre. A trobar la bellesa endins endins reflectida a l’exterior. A comprendre l’importància de la constància, de l’estar aquí si ho vols i no decaure. A quedar-te a prop per si de cas però no immòbil. A ballar amb gestos i despreocupar-se de tant en tant si és necessari, que ho és. A estimar lent, a poc a poc, sense presses. A ignorar la importància del temps perquè no ho és tant. Gràcies Cè.

A entendre que amb un somriure és molt més fàcil. Que la vida és curta i ens pertany, que hi ha molt per conèixer i per estimar. A no fer mai stop, sempre endavant. Que la felicitat és aquí, al nostre abast, i que res no és tan greu mai. A no deixar que les ganes desapareguin. Que aquesta és casa nostra i la comencem per nosaltres volem i com nosaltres volem. A compartir. A trobar la bellesa en la senzillesa. Gràcies Da.

19

Serà una gran festa, no vull que hi falti ningú. Hi haurà un pastís i tantes espelmes com anys per apagar. Bufaré amb les galtes plenes d’aire, plenes de vida i amor, i demanaré un desig que no diré. I miraré tota la taula, i a cada cadira no hi haurà cap familiar ni cap proper ni cap amic. Només bocins de mi. Només trossets meus que m’he anat desprenent i que he deixat pel camí.

Si trobés la manera, convidaria aquella part de mi que ara odio. Aquella que no vull veure més. I llavors li demanaria perdó i li explicaria com i què, que potser no és la manera, que s’estimi més, que cridi que no vol fins que li facin cas, que no es deixi fer allò que no li agrada. Que s’aixequi, enfadada, i que marxi, amb passes fermes i els ulls rabiosos, no plorosos. Que no ho permeti més, que entengués que l’única ama del seu cos, i d’ella, és ella mateixa, sóc jo.

No hi pot faltar la Sandra d’ulls tristos i de somriure apagat. Aquella que, encara que també té una closca, a dins, en guarda unes quantes pors. Segur que vindrà agafada de la mà de la que, quan cal, clava el puny a la taula per dir prou, per molt que li costi moltes vegades fer-ho, ho aconsegueix, o està aprenent a fer-ho. I s’emprenya quan algú posa dins d’un mateix sac el color verd i el color blau. També li obrirem la porta a la que té un joc de cartes i una partida vital on va apostant a favor del matís, de l’objecció, de la drecera que la porta, a cegues, fins allà, fins aquí.

I traurem una ampolla de cava i farem que el tap surti disparat cap al sostre que no tenim. Hahaha, riurem. I anirem a la platja aquesta nit i ens jaurem a la sorra, amb els peus descalços, mirarem les estrelles i ens en recordarem de qui ja no hi són perquè s’han quedat amb les altres Sandres que hem estat. I farem l’amor amb alguna estrella que malpengi del cel, recordant les olors, i la manera d’acariciar, i els somriures de complicitat. I quan estiguem mig borratxes i riguem per qualsevol cosa, sonarà aquella cançó que ens farà entelar els ulls. Que té una base de baix que avança a un ritme que envegem, perquè és fidel a un tempo musical, no com els nostres batecs, que mai no han estat ben acompasats.

Et faré l'ullet a tu, a la meva companya de tantes aventures, la que m’ha ensenyat aquest any el que és realment la felicitat, l’estimar fins aquests límits indescriptibles. La Sandra intensa, boja, sencera i íntegra. La Sandra en essència, de somriure infinit, conscient i sincer. La que decideix quedar-s’hi perquè està a gust i crear quests espai obert per a deixar entrar la vida, la humanitat, la bellesa.

Llavors alçarem la copa i brindarem per allò que és nostre i que voldríem per sempre. Per allò que ara som i no volem perdre. Per allò que ens estimem i que forma part dels bocins que ens fan, que em fan ara. I llavors diré: “abracem-nos, va, que l’ocasió s’ho mereix. Que si hem arribat fins aquí, juntes i soles, també podrem arribar fins allà.”

I t’agafaré ben fort per la cintura i et miraré una estona fixament als ulls i t’estimaré molt, t’estimaré per tots aquells cops que no ho he fet. Et recordaré que sempre hi seré aquí. Com he fet fins ara, com has fet tu amb mi. I ens tornarem a fondre en una sola per a seguir vivint: “És en mi, la sóc, la bec, la tinc. I no em cal res més.” I, efectivament, no em caldrà res més.