arquitectònicament dona

Ha estat agressiu, violent, fastigós, denigrant i vomitiu. I em falten adjectius. També a estat a plena llum del dia, al centre de Barcelona.

Al metro, de tornada ja sola, mirava les cares de les dones i les notava i sentia còmplices. Ens miravem com si poguéssim entendre'ns sense creuar paraules. He vist en els ulls de la dona  gran que tenia al davant la seva por immensa. I també he vist la meva por reflectida. Una por profunda i gran, que bloqueja. Una por com la por que he sentit avui a les 13:15h a Plaça Catalunya de Barcelona. També he mirat els ulls dels homes al metro, i acte seguit he creuat les cames. M'he tornat a sentir bruta, he volgut dutxar-me per segon cop.

Quan m'he girat, uns ulls brillants i grans em miraven i una boca ampla em somreia. M'has fet fàstic, m'has fet ràbia. No he pogut reaccionar i he plorat d'impotència. He suat molt, s'havia de pagar al lavabo per poder rentar-me, he tingut moltes ganes de pixar, m'he quedat amb la veu trencada, he pensat mil coses, m'he sentit petita, em feia mal la panxa i els ronyons, la cama esquerra em tremolava.

Ara penso i ploro mentre escric això. Penso en tots els noms propis de les persones que conec que hem patit això. Penso en la necessitat de denunciar-ho.

Sort de la Mar i l'Olga, sort de l'hora de l'agressió, sort de la gentada que hi havia, sort que no era un carrer solitari i obscur, sort d'haver-me canviat la faldilla aquest matí, sort de'n David, sort de la mare, sort de mi.

I quina puta mala sort la teva existència i la dels homes com tu.

Crònica II

1.
L'Olga està gran i ha crescut molt aquest estiu, per dins. El David segueix sent l'alegre que és capaç de transmetre felicitat i despreocupació per allà on passa (en el bon sentit, és clar). La Mar és responsable i dedicada. La Núria es va forjant la seva personalitat cada cop més. La Cèlia m'agrada molt i ens entenem amb només una mirada.

2.
A classe hem rigut quan els tres companys de primer s'han atrevit a exposar davant de classe (70 alumnes aprox.) que no entenen el campus virtual i han admès que no saben com han acabat en una classe de segon. "Menosmal que esta es la clase sobre El conocimiento", ha bromejat la Montse.

3.
Estic motivada i contenta. Tinc ganes de llegir molt i d'endreçar les meves idees filosòfiques i aprendre molt. S'obren molts projectes davant meu i estic atenta.

4.
Pensava que seria guai... però ha estat més que això.

S'ha descomprimit el meu cos. Totes les parts del meu cos ara són independents i estan netes.La flor germina, abans cridava: planteu-me! i aquí estic, viva. i germinada.

Amb tot

Tot just després de dutxar-me m’he estirat al llit, nua i amb els llums apagats i m’he posat el nou disc de Manel sencer per la recomanació de la B d’una de les cançons. Mentre escoltava el disc he pensat molt i en moltes coses. 

Ha hagut un moment on les llàgrimes han començat a brotar dels meus ulls i, a mesura que em baixaven per les galtes i arribaven al coll, m’anaven fent unes pessigolles que exterioritzaven les pessigolles que sentia per dins. 

Aquestes pessigolles internes podria definir-les com a angoixa i nervis. Nervis de no saber què, de no saber com. Nervis i angoixa i dubtes que porto uns dies necessitant treure. Nervis també de voler que tot estigui bé i notar-me impotent: res del que jo pugui fer serà una solució, només una manera d’afrontar els problemes. 

Podria definir-les també com a tranquil·litat. Tranquil·litat de saber que no estic sola en això, vaja, ni en res. Que hi ha poca gent, però de veritat. Gent que sabeu o podeu fer-me sentir que tot està bé, o millor del que em crec. I potser no ho sabeu però em feu sentir molt bé. Us puc comptar amb els dits d’una mà: sou el meu índex per a guiar-me quan em perdo, el dit gros que em sosté amb fermesa quan caic i el dit del cor que batega fort i em fa sentir viva. 

Necessito dir-vos que estic bé, que em feu sentir feliç. Que quan l’ansietat que sento m’envaeix alguns matins, o que quan penso que és una merda que el món no m’entengui (o fins i tot jo mateixa), o  que tinc ganes de tot, llavors penso molt en vosaltres i hi ha més color i fa bona olor. Tot és dissipa si són problemes, o es torna més nítid si són dubtes, o es fa més real si és felicitat. És una sensació que no sóc capaç de descriure i llavors us vull abraçar molt fort i mirar-vos molt als ulls i veure-us i estimar-vos molt. 

Quan el disc s’ha acabat les llàgrimes feia estona que havien cesat, i m’he sentit molt bé de pensar-vos. Gràcies.

Guapa

Avui algú m’ha dit que estic guapa. I en el moment li he somrigut. 

Llavors al tren m’he posat a llegir reflexions meves dels últims sis mesos i m’he vist guapa en aquest creixement intern i personal que he fet. 

A casa m’he provat la samarreta que m’ha donat avui la M: “Som filles de la Història i la Lluita Feminista” i m’he vist guapa vestida de lila. 

M’he recordat en la conversa d’aquest matí amb la N sobre els mitjans de comunicació, el sensacionalisme, el control de masses, l’acceptabilitat moral en els programes televisius... i tot de reflexions que se m’han anat ocorrent de tornada a la universitat i m’he trobat guapa en aquesta discussió enriquidora.

M’he pensat en unes birres ràpides al vespre perquè no tenim cap altre moment on coincidim el Q i m’he imaginat guapa envoltada de la gent que m’estimo.

M’he  mirat al mirall, de cara i de perfil. I m’he mirat els pits i el cul. M’he fixat la mirada en mi mateixa, en els meus ulls que últimament brillen molt, m’he somrigut i m’he dit: estàs guapa, Sandra.

I és ben veritat, quan avui m’han dit que estava guapa no li he donat més importància, però ara que m’ho miro amb perspectiva penso que estic guapa, perquè ve l’estiu, perquè estic feliç, i perquè torno a estimar fort això que m’envolta.