Estrany

2016. Possiblement el millor i el pitjor any de la meva vida, tot a la vegada. L'any passat descrivia tot un any d'intensitat i sentiments. Aquest també ho ha estat, és cert, però l'he viscut completament diferent.

He estimat al límit, he estimat la vida i la passió, la tristesa pròpia i el meu cos. He intentat estimar tot el que m'envolta, i ho he intentat fer de manera sana i entregada, buscant l'equilibri. He mirat molt endins meu i m'he apropat a l'interior de la gent que m'estimo. He anat de puntetes moltes vegades, per a no molestar, però també m'he accelerat més del que calia algun cop. M'he enfrontat a crisis personals molt fortes, a dubtes i neguits, a inseguretats, a reptes. M'he arriscat i sempre sempre he intentat que el respecte fos per davant de tot. M'he intentat forjar un lloc en el món on visc, he desistit alguns cops, i d'altres he lluitat molt. He ensenyat les meves cartes i les he amagat també.

He intentat viure, fàcilment, dòcil, tranquil.la, però no me n'he ensortit. He caigut, m'he ofegat, he gaudit, he rigut, he plorat. Una mica de tot, vaja. I ara sento una mica d'indiferència. Indiferència barrejada amb passivitat: estic esperant que això passi, que se m'acabi l'energia del que em queda dins, i reomplir-me, regenerar-me, tornar a estar forta per al que ha de venir.

Ara estic com a l'espera d'alguna cosa que no sé ben bé què és, una cosa estranya i desconeguda, però que em crida.

L'any passat desitjava per al 2016 que tot fos intens, que experimentés tot el possible. Tenia ganes d'estimar i ser estimada, de deixar-me anar, tenia la confiança necessària i l'energia de sobres per a viure fort. Tenia ganes de conéixer, de descobrir, de créixer. Estava dins d'un ou i el cap ja em començava a sortir, amb empenta i coratge, preparada per a tot el que havia de venir.

Aquest any, però, no demano tant. Potser somriure més, confiar més, i l'amor, sempre amb l'amor a prop.

 

 

 

 

 

arquitectònicament dona

Ha estat agressiu, violent, fastigós, denigrant i vomitiu. I em falten adjectius. També a estat a plena llum del dia, al centre de Barcelona.

Al metro, de tornada ja sola, mirava les cares de les dones i les notava i sentia còmplices. Ens miravem com si poguéssim entendre'ns sense creuar paraules. He vist en els ulls de la dona  gran que tenia al davant la seva por immensa. I també he vist la meva por reflectida. Una por profunda i gran, que bloqueja. Una por com la por que he sentit avui a les 13:15h a Plaça Catalunya de Barcelona. També he mirat els ulls dels homes al metro, i acte seguit he creuat les cames. M'he tornat a sentir bruta, he volgut dutxar-me per segon cop.

Quan m'he girat, uns ulls brillants i grans em miraven i una boca ampla em somreia. M'has fet fàstic, m'has fet ràbia. No he pogut reaccionar i he plorat d'impotència. He suat molt, s'havia de pagar al lavabo per poder rentar-me, he tingut moltes ganes de pixar, m'he quedat amb la veu trencada, he pensat mil coses, m'he sentit petita, em feia mal la panxa i els ronyons, la cama esquerra em tremolava.

Ara penso i ploro mentre escric això. Penso en tots els noms propis de les persones que conec que hem patit això. Penso en la necessitat de denunciar-ho.

Sort de la Mar i l'Olga, sort de l'hora de l'agressió, sort de la gentada que hi havia, sort que no era un carrer solitari i obscur, sort d'haver-me canviat la faldilla aquest matí, sort de'n David, sort de la mare, sort de mi.

I quina puta mala sort la teva existència i la dels homes com tu.

Crònica II

1.
L'Olga està gran i ha crescut molt aquest estiu, per dins. El David segueix sent l'alegre que és capaç de transmetre felicitat i despreocupació per allà on passa (en el bon sentit, és clar). La Mar és responsable i dedicada. La Núria es va forjant la seva personalitat cada cop més. La Cèlia m'agrada molt i ens entenem amb només una mirada.

2.
A classe hem rigut quan els tres companys de primer s'han atrevit a exposar davant de classe (70 alumnes aprox.) que no entenen el campus virtual i han admès que no saben com han acabat en una classe de segon. "Menosmal que esta es la clase sobre El conocimiento", ha bromejat la Montse.

3.
Estic motivada i contenta. Tinc ganes de llegir molt i d'endreçar les meves idees filosòfiques i aprendre molt. S'obren molts projectes davant meu i estic atenta.

4.
Pensava que seria guai... però ha estat més que això.

S'ha descomprimit el meu cos. Totes les parts del meu cos ara són independents i estan netes.La flor germina, abans cridava: planteu-me! i aquí estic, viva. i germinada.