Un moviment inicia la màgia. Les seves mans prenen força i velocitat i comencen a executar amb precisió aquelles mocions. Ja no es pot parar: es dibuixa un accent en el silenci, una esquerda en pas del temps que l’atura i l’encongeix, comença el somni que em desperta de la letargia. La seva melodia és una invitació, em convida a apropar-me, i m’apropo.
Acaricia totes i cadascuna de les cordes i les notes galopen sense rumb. El pentagrama, tens, marca els silencis, el ritme, la intensitat. Un somriure m’insinua, uns dits que es freguen, una boca que em crida. Un suspir. La mirada fixada i les ganes desbocades. La perfecció interpretada, tot l’amor en una peça.
El so, satisfet, calla.
I el silenci s’imposa de nou.
Havíem fet l’amor sense tocar-nos.
