M'agrada mirar-les perquè són boniques. Ho són per fora, sí, però molt més ho són per dintre.
Són la bellesa. Són tots els anys que porten darrere. Són la companyia incondicional i l'amor inexpressable. Són totes les abraçades i dicussions. Són les mirades còmplices i els "No pateixis, jo sóc aquí." expressat sense paraules. Són l'evidència de la necessitat. Són la seguretat, la confiança, la complicitat. Són la música que interpreten i que em calma i em relaxa. Són les ganes d'abraçar-les quan les miro. Són les mirades entre elles. Són la manera que tenen d'entendre's: especial, fascinant, única. Són la demostració que l'amor és la força més potent del món. Són la màgia que fan. Són la màgia en sí en realitat. Són les ganes i l'eufòria. Són l'alegria d'haver-les conegut. Són el ser. Són l'abraçada necessària i la paraula justa en el moment adequat.
Són les llàgrimes de felicitat d'una nit de Sant Joan veient-les cantar amb la lluna a sobre dels nostres caps. I són precioses.