A veure les coses una mica menys seria, a treure-li el pes que de vegades semblen tenir. “Ja saps que ho faig justament per això, i t’agrada.” Tens raó, m’agrada. Potser em coneixes molt, o em coneixies. I em dóna seguretat. És com que no ha desaparegut del tot aquella Sandra i encara queda alguna cosa que la manté viva per si la necessito algun cop. “Posem-nos seriosos, parlem-ne.” I hem parlat molt i distesament. La humanitat, ho has entès i, per un moment, he pensat que sí, que no m’equivoco. Que no ens estem equivocant. Que mai no ens hem equivocat. I si ens equivoquem, bueno, què li farem, podem riure. I això m’ha agradat molt: he estat capaç d’entendre des dels teus ulls i, fins i tot, he mirat a través d’ells en algun moment de la tarda. Gràcies Mi.
A estimar-me, a entendre que està bé estar. Que és important estar. Que sóc important. “No entenc perquè penses això de mi i crec que és massa, però gràcies.” Eres el meu reflex i no ho vaig saber veure fins a ahir que m’ho vas dir explícitament per telèfon. A estimar-me bojament la vida i a voler i trobar forces per canviar les coses que no m’agraden, a caminar sola, a fer-ho amb passes fermes i segures, sense trontollar. A apreciar la força i la vitalitat, i la tristesa motora i no pausa. A riure si no hi ha més remei, però entenent que plorar també és riure. A notar la companyia des de la llunyania, la passió i l’amor, l’estimar sense límit i a compartir espai, temps, idea, complicitat, enteniment i vida. Gràcies Nú.
A crear complicitat des de l’amor entès. A debatre i discutir diferent però agradable. A saber què és la incondicionalitat real real real. La necessitat i la paciència. Per ser l’únic capaç de calmar-me en la por incomprensible, l’estar bé i voler-ho, el desig de quedar-te aquí per sempre només per mi, per nosaltres. La seguretat de compartir i de combatre plegats, sempre i sense cap fi, com volem, respectant. Vull estar i que estiguis. Gràcies Pa.
A conèixer-me, a buscar-me endins. A voler trobar-me i a agradar-me una mica. A reptar-me i a no voler aturar. A anar més lluny i enfortir-me. A cridar si alguna cosa no m’agrada o, com a mínim, tenir la intenció de fer-ho, saber què he de fer-ho. A veure i entendre el món des d'una altra perspectiva. A necessitar-me a mi mateixa com a única opció. A compartir part del meu interior, si ho vull. A estimar un cos i desitjar-ho. A descobrir parts explorant, tocant, mirant, sentint. A ignorar una mica el temps. A expandir-me i confiar, obrir-me, entregar i entregar-me. Gràcies Nú.
A ser pausa, a esperar el moment i a confiar. A mirar als ulls i entendre. A trobar la bellesa endins endins reflectida a l’exterior. A comprendre l’importància de la constància, de l’estar aquí si ho vols i no decaure. A quedar-te a prop per si de cas però no immòbil. A ballar amb gestos i despreocupar-se de tant en tant si és necessari, que ho és. A estimar lent, a poc a poc, sense presses. A ignorar la importància del temps perquè no ho és tant. Gràcies Cè.
A entendre que amb un somriure és molt més fàcil. Que la vida és curta i ens pertany, que hi ha molt per conèixer i per estimar. A no fer mai stop, sempre endavant. Que la felicitat és aquí, al nostre abast, i que res no és tan greu mai. A no deixar que les ganes desapareguin. Que aquesta és casa nostra i la comencem per nosaltres volem i com nosaltres volem. A compartir. A trobar la bellesa en la senzillesa. Gràcies Da.
