Capsa de colors.

Sec al llit. Ja és tard. Si no m’equivoco són dos quarts de dotze. Ja porto uns dies que no dormo. M’estiro cap amunt, cap avall, de costat, però no hi ha manera. Aquesta nit, però, decideixo fer una cosa diferent. Miro sota el llit i allà la veig: la capsa de colors. És una capsa de colors on guardo tot de records. Té una mica de pols, la bufo i desapareix. La caixa pesa, però aconsegueixo pujar-la al llit. Poc a poc, encuriosida, l’obro. Sí, segueix allà! La “Minnie”. Era la meva nina preferida. La portava a tot arreu: al parc, a la platja, al cotxe, a casa de l’àvia... allà on anava, sempre anava ella amb mi. Penso que no hi hauria pas res malament que dormís amb mi aquesta nit. La tapo, la tapo amb cura i li faig un petó.  Segueixo remenant a la caixa. Trobo un dibuix. És doblegat. No m’ en recordo, què és això? El desdoblego poc a poc i em venen al cap un munt de moments. Ja m’ en recordo!  El dibuix encara em sorprenia. Me’l va fer una amiga a 6è de Primària. Ara ja no ho és tant, d'amiga. Va acabar el curs i ella va marxar a un institut amb tots els seus amics. Jo, en canvi, vaig seguir els consells dels tutors i vaig anar a un altre de diferent.  Des de les hores, ja no ens parlem gaire, potser alguna vegada que ens telefonem o si ens veiem pel carrer. Abans érem molt amigues i ara la trobo a faltar. Pot ser la idea d’obrir la caixa no ha sigut molt bona. He tornat a guardar el dibuix, doblegat altre vegada. La Minnie segueix al meu costat. Ara agafo una capsa petitona. Qui hi deu haver dins? Ostres! Son unes sabates molt bufones. Número 27. Segurament serien unes de les meves primeres sabates. No hi son gens brutes. Son color blau cel amb uns cordons una mica gruixuts. Penso que les sabates aquestes no haurien d'estar dintre de la capsa del records perquè a mi no em recorden a res. Segurament era molt petita. Les guardo encaixant-les amb una altra capsa de fusta. Això, però, sí que sé què és. L’obro i trobo unes fitxes de dòmino. Recordo que el meu avi  me’ l va regalar poc abans de la seva mort. No fa gaire. Només fa quatre mesos. El trobem molt a faltar. Ha sigut el primer Nadal sense ell. Comencen a passar molts records pel meu cap. Quan em portava al parc, quan anàvem  a comprar el pa al Forn de pa de la Pepa que sempre queien aquelles galetes tan bones fetes per la Pepita -la filla de la Pepa-, quan fèiem pastissos i després ens els menjàvem per berenar...  La nit cada vegada s’anava fent més trista. Els meus llavis podien tastar alguna llàgrima salada. És molt trist recordar-hi tot allò, penso. He tornat a  guardar el dòmino a la capsa gran de colors. Agafo un grapat de fotografies de quan jo era petita. En una surto traient la llengua com si estigués fent-la la burla al fotògraf, en una altra sorto amb el meu germà i amb un somriure dolç de nena bona. Ja fa una hora que miro entretingudament records, els ulls ja se m'acluquen. Penso que n’és l’hora d’anar-se’n a dormir. Guardo la capsa sota el llit, i m’acomiado  fins la propera vegada. Bona nit.