Érem massa nens
encara per entendre el concepte de la mort. No ens havia tocat mai
d'aprop i només la concebíem com la falta d'algú que ens estimem. Tot i
així, les nostres nocions temporals no eren gaire exactes i tampoc
podíem fer-nos la idea del “per sempre”. La desaparició d'algú de
nosaltres suposaria la màxima pena però encara no n'érem conscients. No
podíem arribar a fer-nos a la idea de la resta de la nostra existència
sense els nostres pares o l'un sense l'altre. Igualment, però, sabíem
que la mort era una cosa negativa, no desitjable ni desitjada. No la
voliem a prop nostre i no ens agradava la idea de la desaparició d'algú
de nosaltres. És per això que ens vam fer una promesa per tal de
garantir-nos la companyia eterna, la seguretat vital, la compenetració
natal, la incondicionalitat, l'amor, la vida: si algun dels dos moria,
l'altre havia d'utilitzar les pessigolles per a retornar-li a la vida.
Mai fallava. Fos com fos,
estiguéssim on estiguéssim, les pessigolles mai no sobraven, eren
necessàries per donar-nos la vida.
I, sisplau, mai no deixis de fer-me pessigolles, m'ho deus, m'ho vas prometre.
I, sisplau, mai no deixis de fer-me pessigolles, m'ho deus, m'ho vas prometre.
