Ara mateix estic
massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen.
Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric,
penso, penso i penso.
Necessitem
construir un món més lliure per a ells, per als nostres fills i néts, i per a nosaltres, també.
La nostra arma és
molt forta i està molt bé perquè, en darrer terme, és una arma constructiva.
Tot i així, però, ja ho deia Nietzsche amb la seva filosofia del martell: per a
construir s’ha de destruir prèviament. La nostra arma està feta de paraules. De
paraules amb sentit, amb significat, de paraules llargues i plenes, de paraules
curtes i concises. Està formada de paraules boniques que calmen i alegren, de
paraules cruels que fan o poden fer mal. Estan compostes de paraules que es
converteixen en silencis i dolen i ataquen i lluiten. La nostra arma és la
nostra veu. La nostra arma la tenim nosaltres i no ens la poden treure.
Ara mateix estic
massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen.
Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric,
penso, penso i penso.
Penso en la gana,
en els milions de nens que no tenen res per a menjar. Penso en les desenes de quilòmetres que han de
caminar per a trobar aigua per a beure. Penso en les malalties que afecten als
països pobres. Penso en les nenes de Nigèria i de Somàlia. Penso en les
ablacions. Penso en les bombes i trets que desperten la població de Síria.
Penso en els milers de refugiats dels quals només seran acollits una tercera
part. Penso en les violacions i en els abusos sexuals. Penso en la violència de
gènere. Penso en l’explotació infantil. Penso en els segrestos. En la violència
infantil. Penso en el racisme. En l’homofòbia. Penso en totes aquelles persones
que no poden besar-se públicament. Penso en els desnonaments. Penso en com els
explicaria als meus fills que ja no tenim casa per viure-hi. Penso en els
assassinats. Penso en les acusacions injustes i falses, en el poder que es creuen que tenen els cossos
de seguretat en nosaltres. Penso en la falsa protecció que ens ofereixen a canvi
de la por que ens intenten fer. Penso en la ignorància i la incultura. Penso en
aquest món cec i inhumà. Penso en el sistema que permet tot això i que ens
enganya i que ens distreu. Penso en aquest món que s’està enfonsant.
I ploro.
Ploro perquè em
fa mal mirar cap a altre costat perquè al cap i a la fi jo tindré un plat a la
taula aquest vespre per a sopar i un llit que m’acollirà aquesta nit per a
dormir. I demà podré comprar-me un llibre i podré anar a concerts i oblidar-me
que al meu voltant el món està trist, ferit, sotmès, maltractat. I ploro perquè
no sé què puc fer jo per a canviar això. Perquè sé que la nostra arma serà
efectiva només quan tothom l’utilitzem.
I hem d’utilitzar
la nostra arma. Hem de cridar. Hem de cridar perquè se’ns senti, per canviar la
realitat, per canviar el món que ens rodeja. Hem de revolucionar-nos amb totes
les nostres armes per tal d’aconseguir fer desaparèixer –o, al menys, minvar-
tota aquesta injustícia que ens envolta. No podem estar-nos quiets i permetre
las barbaritats que succeeixen al costat de casa, a casa.
És ben cert que
ja han fet callar a molts però nosaltres trobarem la manera de fer-nos sentir. Uns
pocs no poden fer callar milions de persones. NO PODEN!
Hem de lluitar, i
hem de guanyar. No puc callar. I no vull.
