Lluitem

Ara mateix estic massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen. Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric, penso, penso i penso.

Necessitem construir un món més lliure per a ells, per als nostres fills i néts,  i per a nosaltres, també.

La nostra arma és molt forta i està molt bé perquè, en darrer terme, és una arma constructiva. Tot i així, però, ja ho deia Nietzsche amb la seva filosofia del martell: per a construir s’ha de destruir prèviament. La nostra arma està feta de paraules. De paraules amb sentit, amb significat, de paraules llargues i plenes, de paraules curtes i concises. Està formada de paraules boniques que calmen i alegren, de paraules cruels que fan o poden fer mal. Estan compostes de paraules que es converteixen en silencis i dolen i ataquen i lluiten. La nostra arma és la nostra veu. La nostra arma la tenim nosaltres i no ens la poden treure.

Ara mateix estic massa trista i massa enrabiada. La pell se m’esgarrifa i les mans em suen. Ploro i crido silenciosament. Insulto i em cabrejo. Penso, m’enfado, escric, penso, penso i penso.

Penso en la gana, en els milions de nens que no tenen res per a menjar.  Penso en les desenes de quilòmetres que han de caminar per a trobar aigua per a beure. Penso en les malalties que afecten als països pobres. Penso en les nenes de Nigèria i de Somàlia. Penso en les ablacions. Penso en les bombes i trets que desperten la població de Síria. Penso en els milers de refugiats dels quals només seran acollits una tercera part. Penso en les violacions i en els abusos sexuals. Penso en la violència de gènere. Penso en l’explotació infantil. Penso en els segrestos. En la violència infantil. Penso en el racisme. En l’homofòbia. Penso en totes aquelles persones que no poden besar-se públicament. Penso en els desnonaments. Penso en com els explicaria als meus fills que ja no tenim casa per viure-hi. Penso en els assassinats. Penso en les acusacions injustes i falses, en  el poder que es creuen que tenen els cossos de seguretat en nosaltres. Penso en la falsa protecció que ens ofereixen a canvi de la por que ens intenten fer. Penso en la ignorància i la incultura. Penso en aquest món cec i inhumà. Penso en el sistema que permet tot això i que ens enganya i que ens distreu. Penso en aquest món que s’està enfonsant.

I ploro.

Ploro perquè em fa mal mirar cap a altre costat perquè al cap i a la fi jo tindré un plat a la taula aquest vespre per a sopar i un llit que m’acollirà aquesta nit per a dormir. I demà podré comprar-me un llibre i podré anar a concerts i oblidar-me que al meu voltant el món està trist, ferit, sotmès, maltractat. I ploro perquè no sé què puc fer jo per a canviar això. Perquè sé que la nostra arma serà efectiva només quan tothom l’utilitzem.

I hem d’utilitzar la nostra arma. Hem de cridar. Hem de cridar perquè se’ns senti, per canviar la realitat, per canviar el món que ens rodeja. Hem de revolucionar-nos amb totes les nostres armes per tal d’aconseguir fer desaparèixer –o, al menys, minvar- tota aquesta injustícia que ens envolta. No podem estar-nos quiets i permetre las barbaritats que succeeixen al costat de casa, a casa.

És ben cert que ja han fet callar a molts però nosaltres trobarem la manera de fer-nos sentir. Uns pocs no poden fer callar milions de persones. NO PODEN!

Hem de lluitar, i hem de guanyar. No puc callar. I no vull.