Carta per a la Lara

Benvolguda Lara,
Un dia d'aquí a forces anys (potser quan tinguis l'edat que tinc jo ara) anireu a fer un cafè. Un cafè on l'explicaràs com et va la vida, si vols estudiar, si has conegut algú que et fa feliç…

I en aquest cafè ella et mirarà amb tota l'atenció del món com si en aquell moment no existís res més a part de vosaltres dues, i es fixarà en cada petit gest teu, fins i tot en aquell que creies que ningú més a part de tu coneixia.

Ella et farà la pregunta “Com estàs?” seguida d'un “Lara” que t'omplirà el cor perquè serà la pregunta més sincera que ningú t'haurà fet ni et farà mai. I et donarà la sensació que amb ella és més fàcil obrir-te i ser tu mateixa.

Per un moment deixaràs de banda les teves pors i tindràs la total seguretat per a ensenyar-li les parts de tu que mai no t'has atrevit a ensenyar a ningú més i notaràs una confiança infinita.

A mesura que passi el temps de cafè voldràs que aquest s'aturi per a poder seguir captant aquesta màgia que transmet amb la mirada quan t'escolta. Voldràs absorbir totes les seves reflexions profundes i meditades que planteja. Desitjaràs escoltar-la molt i molta estona per a no perdre’t res del seu interior.

Arribarà un moment que, sense voler-ho, deixaràs d'escoltar el que et diu i et limitaràs a contemplar la bellesa de la saviesa, de la bondat, de l'entrega, de la generositat. Et faltarà espai interior per a guardar totes aquelles sensacions que transmet, tota la honestedat, la sinceritat, la passió amb què fa, amb què viu i amb què estima. I te n'adonaràs de la grandesa humana dins d'aquesta petitesa tangible.

Quan us acomiadeu us abraçareu molt fort i se’t farà curt i pensaràs quina sort haver-la conegut.

Tot això ho aprendràs en un sol cafè i encara et quedarà moltíssim per aprendre. I entendràs com és d'especial i com t'estima.

Fins llavors,
Sandra

Vital

He tocat més culs que en tota la meva vida. He dormit amb un saltamartí. He sobreviscut una tempesta brutal. M’he llevat amb una boira que no em permetia veure més enllà de dos metres. He cantat “Campanas de Belén” acompanyada del Max a la guitarra i les veus de tots. He permès que la Núria intentés fer-me la pitjor samarreta de Clan. He caminat en plena nit guiada per les cuques de llum. He intentat travessar una riera saltant i m’he mullat les botes. He moquejat i tossit per culpa d’un costipat. He caminat hores amb l’estomac buit. He reflexionat i he debatut a altes hores de la nit. He estat a punt de ser intoxicada amb una llet en mal estat. He caigut a càmera lenta a dins d’una cova. He suat, he passat fred, m’he tacat les mans i la cara i la roba. He plorat. He parlat amb la Mercè, amb la Laura, amb l’Alba, amb l’Álvaro, amb el Marcos, amb la Mar... He abraçat i besat. M’he emocionat amb la carta del Xavi, amb les abraçades i petons d’acomiadament de cadascuna de les unitats i amb els discursos de les promeses. He oblidat el tros de pa de la Bet i hem picat una tenda. He conegut més i millor a una part del meu voltant. He estat totemitzada per la meva unitat. He fet acudits i bromes i moltíssims jocs de paraules. He compartit atacs de riure amb només una mirada. He patalejat al terra i he fet voltes en moments de bojeria màxima. He fet i he rebut les abraçades i petons més sincers que mai. He estat el jo més natural.

He estimat. I ho he fet molt i molt fort.

He notat com la felicitat se m’escapava de les mans i no podia atrapar-la tota.

Ha estat la vida sencera en dos dies.