De vegades sento un nus petit a la panxa, just on acaben les costelles, en el centre del meu tronc. I noto que és com un remoli que es va fent gran i gran. Va creixent i ocupa tots els buits del meu cos fins arribar al ossos i instal·lar-se-hi. Em fa unes pessigolles estranyes a les entranyes i tiba els meus llavis dibuixant un somriure. Fins i tot, aquesta energia arriba fins als ulls i em fa tenir ganes de plorar: és felicitat. Perquè ahir us deia: amb poc pots fer molt.
I jo amb poc puc fer-ho tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada