Tot just després
de sopar he pujat al terrat a prendre una mica la fresca amb un bon llibre a la
mà. Llegir sota la llum de la lluna és una de les millor sensacions que hi ha.
A més, feia temps que no mirava la lluna. Puc excusar-me dient que no tenia
temps, o que si el tenia, no l’aprofitava per fer-ho. Per un moment m’he pensat
que estava ben lluny d’aquí, que estava aïllada del món, de la rutina. Poc a
poc els ulls es tancaven, els peus queien, la boca s’obria, les mans anaven
perdent força fins que han deixat caure el llibre. Pau, serenitat, calma…
I
mentrestant, allà dalt, tot seguia igual: la lluna no marxava… I com m’encanta
que no ho faci!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada