Bicicletes

Devia tenir uns cinc anys. Estàvem al parc i jo acabava d'aprendre a anar amb bicicleta sense les dues rodetes de suport al darrera. Feia bo i el meu pare i el meu germà prenien un suc a la terrassa del bar mentre jo pedalejava fent metres i metres, pujant i baixant rampes, imaginant-me que era al velòdrom competint a alt nivell: les dues mans als manillars, la vista ben concentrada en la meta, primera posició, quaranta quilòmetres per hora (en realitat, aniria a 0'25 Km per hora) , moviment de cames ràpids i... patapam! Què feia aquí al mig aquest arbre? Què n'ha de fer a més de molestar? La veritat és que no em vaig fer mal, vaig aixecar-me de pressa per tal que els meus contrincants no em passessin al davant i quan vaig mirar el públic per comunicar-los amb un cop d'ullet que estava bé, que no m'havia fet mal, vaig trobar-me com reien simpàticament des de les seves butaques. Llavors sí que vaig començar a plorar. És clar que no ho feien amb mala fe. La caiguda havia estat d' allò més burra, va ser una caiguda com aquestes que posen als vídeos d'humor de la tele. Caigudes de nens petits que estan aprenent a caminar. Sabien perfectament que no m'havia fet mal i no van poder evitar riure's encara que fos una mica.

Avui, tornant de casa de l'àvia, parlava amb el meu pare sobre què es el que vull estudiar i com he anat canviant d'opinió al llarg del temps. Després d'haver aparcat el cotxe, hem passat per la plaça on el meu germà i jo vam aprendre  a anar amb bicicleta i el meu pare m'ha dit: 

    -¿Te acuerdas, Sandra? Aquí aprendisteis Iván y tú a andar en bicicleta y fíjate, ahora acaba de aparcar el coche. ¡Cómo cambian las cosas, eh?

I és cert, com canvien les coses... encara recordo com si fos ahir com el meu pare ens deia que havíem de portar l'esquena recta i la mirada en davant i com jo li responia: "Pero no me sueltes eh!" "No, no, tranquila" em calmava. I quan em volia adonar, ja n'havia fet cinc metres jo soleta i cridava: "Papa! Cógeme!

Ens anem fent grans, el temps passa molt ràpid i no ens n'adonem. Només quan mirem enrrere descobrim tot aquell temps que no aprofitem i ens penedim. I, encara que no m'ho pugui creure, d'aquí a un mes faré disset anys. Em fa pena mirar el passat, i por mirar el futur.

La casa de pedra

Mentre tornava a casa, ja de nit, he decidit entrar-hi. Acabo de fer un viatge llarguíssim. He anat a parar a un lloc llunyà, un món apartat. Ara hi sóc al bell mig d'una muntanya verda que la neu ha cobert de blanc i hi fa un fred que gela les pedres. Un vell m'ha fet una xocolata calenta i m'ha convidat a seure davant de la llar de foc.

Des d'aquí hi veig el cel, estelat, i el cim de la muntanya. La claror del foc m'il·lumina els peus només, la manta reposa a l'esquena, la tassa em calenta les mans i l'aire fred em fa arronsar les espatlles. El piano que sona de fons cobreix la casa amb una aurèola nostàlgica. Aquí, només es pot callar, sentir la música i gaudir del pas del no-temps.

Aquest lloc recull les memòries d'uns moments que mai he viscut. Recull imaginacions i cançons, paraules i amics, amor i poemes. El temps no ha marcat aquests records.

Un altre dia hi tornaré a entrar, a la casa de pedra. Quan me n'oblidi de qui sóc. O quan enyori la vida.

Visita a la Fundació Joan Brossa

Som el Miguel, l’Andrea i la Sandra. Estem fent un treball de l’assignatura de llengua i literatura catalana sobre el teatre a Catalunya des de la fi de la guerra civil espanyola fins als temps actuals i hem decidit fer la part pràctica sobre Joan Brossa, un dels autors més rellevants. Vam escollir aquest tema perquè ens semblava força interessant i ens va semblar un tema al qual era fàcil accedir ja que coneixíem la Fundació Joan Brossa i vam pensar que potser ens podrien ajudar. Evidentment, quan la professora ens va acceptar el treball, la primera cosa que vam fer va ser posar-nos en contacte amb la fundació per explicar el que volíem fer i no ens van posar cap problema.

El passat divendres 25 d’Octubre per la tarda vam visitar la fundació Joan Brossa tal i com havíem parlat. En arribar, vam pujar a la segona planta per trobar-nos amb la Judith Barnés.  Primer, vam estar parlant amb ella sobre la vida de Joan Brossa i també ens va explicar algunes anècdotes. Ens va regalar quatre llibres que recullen algunes de les obres de l’autor i  també ens va recomanar altres llibres per profunditzar-hi i poder ampliar el nostre treball.

Per acabar,  vam fer un tomb per les instal·lacions de La Seca espai Brossa i vam fer algunes fotos:

Després de visitar l’exposició, vam quedar el grup per posar en comú les diferents opinions i contrastar-les. El nostre treball ha quedat molt més complet després d’afegir tota aquesta informació.

Les conclusions que vam treure van ser que el teatre de la postguerra va estar molt reprimit per la dictadura franquista. Molt autors van haver de marxar per poder seguir la seva carrera literària però d’altres van abandonar el seu ofici com escriptor o poeta  o van seguir practicant-ho però d’amagat. 

A Joan Brossa no el podem definir com un autor de poesia, o com un autor de prosa o de teatre, perquè Brossa no es va tancar en cap gènere, per ell no hi havia límits. Brossa va anar més enllà dels gèneres tradicionals. D’una banda, va fer que la poesia superés els límits de la paraula impresa o recitada i la va convertir en teatre (Poesia escènica). I per altra banda, la poesia es va fer imatge i apareixen experiències com la poesia visual, l’escultura per espais públics, etc. També va col·laborar amb músics i va fer una mena d’homenatge a l’actor transformista italià Leopoldo Fregoli mitjançant els anomenat “Fregolismes” o Monòlegs de transformació.  

Va ser una tarda molt ben aprofitada i vam aprendre coses molt interessants que segur que ens son útils no només pel treball (també vam conèixer una mica més el plànol de Barcelona i és una bona manera de fer un entrenament d'orientació). En definitiva, una excursió molt recomanada, us hi animeu? Aquí us deixo la pàgina web per si us he convençut: http://www.fundaciojoanbrossa.cat/