Bicicletes

Devia tenir uns cinc anys. Estàvem al parc i jo acabava d'aprendre a anar amb bicicleta sense les dues rodetes de suport al darrera. Feia bo i el meu pare i el meu germà prenien un suc a la terrassa del bar mentre jo pedalejava fent metres i metres, pujant i baixant rampes, imaginant-me que era al velòdrom competint a alt nivell: les dues mans als manillars, la vista ben concentrada en la meta, primera posició, quaranta quilòmetres per hora (en realitat, aniria a 0'25 Km per hora) , moviment de cames ràpids i... patapam! Què feia aquí al mig aquest arbre? Què n'ha de fer a més de molestar? La veritat és que no em vaig fer mal, vaig aixecar-me de pressa per tal que els meus contrincants no em passessin al davant i quan vaig mirar el públic per comunicar-los amb un cop d'ullet que estava bé, que no m'havia fet mal, vaig trobar-me com reien simpàticament des de les seves butaques. Llavors sí que vaig començar a plorar. És clar que no ho feien amb mala fe. La caiguda havia estat d' allò més burra, va ser una caiguda com aquestes que posen als vídeos d'humor de la tele. Caigudes de nens petits que estan aprenent a caminar. Sabien perfectament que no m'havia fet mal i no van poder evitar riure's encara que fos una mica.

Avui, tornant de casa de l'àvia, parlava amb el meu pare sobre què es el que vull estudiar i com he anat canviant d'opinió al llarg del temps. Després d'haver aparcat el cotxe, hem passat per la plaça on el meu germà i jo vam aprendre  a anar amb bicicleta i el meu pare m'ha dit: 

    -¿Te acuerdas, Sandra? Aquí aprendisteis Iván y tú a andar en bicicleta y fíjate, ahora acaba de aparcar el coche. ¡Cómo cambian las cosas, eh?

I és cert, com canvien les coses... encara recordo com si fos ahir com el meu pare ens deia que havíem de portar l'esquena recta i la mirada en davant i com jo li responia: "Pero no me sueltes eh!" "No, no, tranquila" em calmava. I quan em volia adonar, ja n'havia fet cinc metres jo soleta i cridava: "Papa! Cógeme!

Ens anem fent grans, el temps passa molt ràpid i no ens n'adonem. Només quan mirem enrrere descobrim tot aquell temps que no aprofitem i ens penedim. I, encara que no m'ho pugui creure, d'aquí a un mes faré disset anys. Em fa pena mirar el passat, i por mirar el futur.