Em disposo a dormir quan la meva finestra s’obre i em
convida a viatjar...
Des de la meva finestra puc veure el mar. Jugo amb la
sorra i faig tombarelles. Corro i nedo. Una barqueta m'endinsa al mig de
l'oceà, es belluga lleugerament i em bressola. L'ambient és tranquil i còmode.
Des de la meva finestra també hi veig muntanyes. Noto
la brisa bufant-me la cara i les pedres mossegant-me els peus. Oloro la
farigola i m'acomodo a l'ombra d'un lledoner. M'adormo i somio què se jo fins
que la nit escau.
Des de la meva finestra, els núvols em saluden i em
conviden a ballar. Pujo saltant i volo amb ells.
Des de la meva finestra et veig a tu, que vas i vens.
Em saludes de lluny però no t'apropes mai. Ets com una ombra, una silueta, i
sempre somrius. El pèl no t'ha caigut i la teva veu segueix fent màgia. L'únic
que potser et delata són les arrugues als ulls, però segueixes igual de guapo
que sempre.
Des de la meva finestra observo la lluna i els estels.
Hi veig la nit màgica, senzilla, bonica. Il·lumina els camins de sorra i els
bancs del parc. També il·lumina el meu llençol, que em crida. Potser ja és hora de marxar. Tanco la finestra, abaixo la persiana...
És hora d’acomiadar-se, gràcies per aquest viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada