Tinc un prestatge a la meva habitació on hi ha dues capses. Una és de cartró
de colors freds: té ratlles blaves i cercles verds i el fons és una mescla de liles
i grisos difuminats. L’altra és de fusta, envernissada i pintada de color
blanc. Cada any són més grans per anar-hi ficant més coses dintre, tot i això,
la capsa blanca té unes dimensions molt més petites que la de cartró.
Aquest any a la verda he ficat cançons que he conegut recentment, poemes recitats,
la posta de sol del capvespre del 14 d’agost, el bany nocturn a l’aigua calenta
de la platja i el fred de després, l’aniversari
del primer any de l’Emma, l’arribada de la meva àvia, moltes conversacions i
abraçades dels amics. A la blanca, però,
he ficat poques coses: alguna nit de febre, malsons, dies de pluja tristos i
freds i algun que d'altre ensurt.
Després d’haver-hi ficat tots aquests moments a les respectives caixes, les
he tancat. La capsa de cartró és lleugera i es pot moure amb facilitat. De
vegades la baixo i jugo amb les coses que hi ha dintre. L’he tacada amb cura i
l’he posat en un lloc visible, perquè no se m’oblidi on és i perquè sigui accessible
i pugui agafar-la cada cop que ho necessiti. La capsa blanca és més pesada que
la de cartró i, a l’hora de tancar-la, m’he assegurat que sigui difícil d’obrir.
Fins i tot, l’he deixat a dins de l’armari, entre la roba de quan era petita, i
així m’asseguro no estar ensopegant tot el dia amb ella.
