19

Serà una gran festa, no vull que hi falti ningú. Hi haurà un pastís i tantes espelmes com anys per apagar. Bufaré amb les galtes plenes d’aire, plenes de vida i amor, i demanaré un desig que no diré. I miraré tota la taula, i a cada cadira no hi haurà cap familiar ni cap proper ni cap amic. Només bocins de mi. Només trossets meus que m’he anat desprenent i que he deixat pel camí.

Si trobés la manera, convidaria aquella part de mi que ara odio. Aquella que no vull veure més. I llavors li demanaria perdó i li explicaria com i què, que potser no és la manera, que s’estimi més, que cridi que no vol fins que li facin cas, que no es deixi fer allò que no li agrada. Que s’aixequi, enfadada, i que marxi, amb passes fermes i els ulls rabiosos, no plorosos. Que no ho permeti més, que entengués que l’única ama del seu cos, i d’ella, és ella mateixa, sóc jo.

No hi pot faltar la Sandra d’ulls tristos i de somriure apagat. Aquella que, encara que també té una closca, a dins, en guarda unes quantes pors. Segur que vindrà agafada de la mà de la que, quan cal, clava el puny a la taula per dir prou, per molt que li costi moltes vegades fer-ho, ho aconsegueix, o està aprenent a fer-ho. I s’emprenya quan algú posa dins d’un mateix sac el color verd i el color blau. També li obrirem la porta a la que té un joc de cartes i una partida vital on va apostant a favor del matís, de l’objecció, de la drecera que la porta, a cegues, fins allà, fins aquí.

I traurem una ampolla de cava i farem que el tap surti disparat cap al sostre que no tenim. Hahaha, riurem. I anirem a la platja aquesta nit i ens jaurem a la sorra, amb els peus descalços, mirarem les estrelles i ens en recordarem de qui ja no hi són perquè s’han quedat amb les altres Sandres que hem estat. I farem l’amor amb alguna estrella que malpengi del cel, recordant les olors, i la manera d’acariciar, i els somriures de complicitat. I quan estiguem mig borratxes i riguem per qualsevol cosa, sonarà aquella cançó que ens farà entelar els ulls. Que té una base de baix que avança a un ritme que envegem, perquè és fidel a un tempo musical, no com els nostres batecs, que mai no han estat ben acompasats.

Et faré l'ullet a tu, a la meva companya de tantes aventures, la que m’ha ensenyat aquest any el que és realment la felicitat, l’estimar fins aquests límits indescriptibles. La Sandra intensa, boja, sencera i íntegra. La Sandra en essència, de somriure infinit, conscient i sincer. La que decideix quedar-s’hi perquè està a gust i crear quests espai obert per a deixar entrar la vida, la humanitat, la bellesa.

Llavors alçarem la copa i brindarem per allò que és nostre i que voldríem per sempre. Per allò que ara som i no volem perdre. Per allò que ens estimem i que forma part dels bocins que ens fan, que em fan ara. I llavors diré: “abracem-nos, va, que l’ocasió s’ho mereix. Que si hem arribat fins aquí, juntes i soles, també podrem arribar fins allà.”

I t’agafaré ben fort per la cintura i et miraré una estona fixament als ulls i t’estimaré molt, t’estimaré per tots aquells cops que no ho he fet. Et recordaré que sempre hi seré aquí. Com he fet fins ara, com has fet tu amb mi. I ens tornarem a fondre en una sola per a seguir vivint: “És en mi, la sóc, la bec, la tinc. I no em cal res més.” I, efectivament, no em caldrà res més.