No tinc fred als peus

Crec que mai no he estimat tant com ho he fet aquest any. He estimat fins a uns límits que no puc descriure amb paraules. La felicitat ha estat tanta que se m’escapava en forma de llàgrimes i paraules boniques. Si m’ha faltat alguna cosa aquest any, de ben segur que ha estat espai interior per a encabir tot aquest amor que he sentit, que he regalat, però sobretot que he rebut.

Aquest amor m’ha permès també aprendre a estimar, a trobar aquest “punt però pausa” tan i tan necessari i que no entenia. Encara queda molt per a aprendre del tot a controlar aquesta intensitat que em defineix. Però crec que la clau també ha estat en començar a estimar aquest què i aquest com, aquest viure-ho tot tant i així. Aquesta intensitat m’ha deixat en situacions que no he sabut controlar i llavors he entès també què és la fragilitat. Però no ha vingut sola, aquesta fragilitat m’ha ajudat a saber demanar ajuda i a confiar. A crear complicitat i a créixer al costat d’unes personetes que han volgut i han insistit en ser-hi al meu costat i jo m’hi he deixat, agafant-me fort entenent que amb vosaltres som al mateix lloc i això és la major pau i tranquil·litat possible que no canviaria per res.

Ara faig una retrospectiva del meu any i penso que no canviaria res d’aquest. He conegut persones que em regalen móns cada dia, que son boniques, que... no puc expressar-me com voldria. I crec que els que més els dec són les gràcies, per com són, per estar i aparèixer. Avui només els reuniria a tots i els observaria apartada. Les llàgrimes regalimarien per les meves galtes per no poder entendre aquesta grandesa que és la vida i per com de feliç sóc.

Si pogués parar el temps estic segura que ho faria, fotografiaria totes aquestes cares que m’envolten, tota aquesta bellesa i amor que tinc al meu voltant dia a dia. Totes aquestes ganes d’abraçar i besar i fer-nos i mirar-nos als ulls i explicar-nos com ens estimem. Penso que tinc una sort que no em mereixo i que moltes vegades se m’oblida.

I que tot sigui una mica igual i una mica diferent, que m’emprenyi i que plori, i que rigui, i que somiï, que es compleixi i que salti i cridi. Que estimi com mai, que besi i faci l’amor. I que l’amor em faci a mi també. Crear el meu niu i convidar-vos a entrar. I que us quedeu perquè us agrada tant com m’agrada a mi. Que encara que el demà sigui un fil fràgil, que ajuntem tots els nostres fils i ens fem una xarxa. Que compartim, que tanquem els ulls i demanem el desig de tenir-los oberts per a tot el que vingui. I que riguem. Que seguim vivint.