Amb tot

Tot just després de dutxar-me m’he estirat al llit, nua i amb els llums apagats i m’he posat el nou disc de Manel sencer per la recomanació de la B d’una de les cançons. Mentre escoltava el disc he pensat molt i en moltes coses. 

Ha hagut un moment on les llàgrimes han començat a brotar dels meus ulls i, a mesura que em baixaven per les galtes i arribaven al coll, m’anaven fent unes pessigolles que exterioritzaven les pessigolles que sentia per dins. 

Aquestes pessigolles internes podria definir-les com a angoixa i nervis. Nervis de no saber què, de no saber com. Nervis i angoixa i dubtes que porto uns dies necessitant treure. Nervis també de voler que tot estigui bé i notar-me impotent: res del que jo pugui fer serà una solució, només una manera d’afrontar els problemes. 

Podria definir-les també com a tranquil·litat. Tranquil·litat de saber que no estic sola en això, vaja, ni en res. Que hi ha poca gent, però de veritat. Gent que sabeu o podeu fer-me sentir que tot està bé, o millor del que em crec. I potser no ho sabeu però em feu sentir molt bé. Us puc comptar amb els dits d’una mà: sou el meu índex per a guiar-me quan em perdo, el dit gros que em sosté amb fermesa quan caic i el dit del cor que batega fort i em fa sentir viva. 

Necessito dir-vos que estic bé, que em feu sentir feliç. Que quan l’ansietat que sento m’envaeix alguns matins, o que quan penso que és una merda que el món no m’entengui (o fins i tot jo mateixa), o  que tinc ganes de tot, llavors penso molt en vosaltres i hi ha més color i fa bona olor. Tot és dissipa si són problemes, o es torna més nítid si són dubtes, o es fa més real si és felicitat. És una sensació que no sóc capaç de descriure i llavors us vull abraçar molt fort i mirar-vos molt als ulls i veure-us i estimar-vos molt. 

Quan el disc s’ha acabat les llàgrimes feia estona que havien cesat, i m’he sentit molt bé de pensar-vos. Gràcies.

Guapa

Avui algú m’ha dit que estic guapa. I en el moment li he somrigut. 

Llavors al tren m’he posat a llegir reflexions meves dels últims sis mesos i m’he vist guapa en aquest creixement intern i personal que he fet. 

A casa m’he provat la samarreta que m’ha donat avui la M: “Som filles de la Història i la Lluita Feminista” i m’he vist guapa vestida de lila. 

M’he recordat en la conversa d’aquest matí amb la N sobre els mitjans de comunicació, el sensacionalisme, el control de masses, l’acceptabilitat moral en els programes televisius... i tot de reflexions que se m’han anat ocorrent de tornada a la universitat i m’he trobat guapa en aquesta discussió enriquidora.

M’he pensat en unes birres ràpides al vespre perquè no tenim cap altre moment on coincidim el Q i m’he imaginat guapa envoltada de la gent que m’estimo.

M’he  mirat al mirall, de cara i de perfil. I m’he mirat els pits i el cul. M’he fixat la mirada en mi mateixa, en els meus ulls que últimament brillen molt, m’he somrigut i m’he dit: estàs guapa, Sandra.

I és ben veritat, quan avui m’han dit que estava guapa no li he donat més importància, però ara que m’ho miro amb perspectiva penso que estic guapa, perquè ve l’estiu, perquè estic feliç, i perquè torno a estimar fort això que m’envolta.