Amb tot

Tot just després de dutxar-me m’he estirat al llit, nua i amb els llums apagats i m’he posat el nou disc de Manel sencer per la recomanació de la B d’una de les cançons. Mentre escoltava el disc he pensat molt i en moltes coses. 

Ha hagut un moment on les llàgrimes han començat a brotar dels meus ulls i, a mesura que em baixaven per les galtes i arribaven al coll, m’anaven fent unes pessigolles que exterioritzaven les pessigolles que sentia per dins. 

Aquestes pessigolles internes podria definir-les com a angoixa i nervis. Nervis de no saber què, de no saber com. Nervis i angoixa i dubtes que porto uns dies necessitant treure. Nervis també de voler que tot estigui bé i notar-me impotent: res del que jo pugui fer serà una solució, només una manera d’afrontar els problemes. 

Podria definir-les també com a tranquil·litat. Tranquil·litat de saber que no estic sola en això, vaja, ni en res. Que hi ha poca gent, però de veritat. Gent que sabeu o podeu fer-me sentir que tot està bé, o millor del que em crec. I potser no ho sabeu però em feu sentir molt bé. Us puc comptar amb els dits d’una mà: sou el meu índex per a guiar-me quan em perdo, el dit gros que em sosté amb fermesa quan caic i el dit del cor que batega fort i em fa sentir viva. 

Necessito dir-vos que estic bé, que em feu sentir feliç. Que quan l’ansietat que sento m’envaeix alguns matins, o que quan penso que és una merda que el món no m’entengui (o fins i tot jo mateixa), o  que tinc ganes de tot, llavors penso molt en vosaltres i hi ha més color i fa bona olor. Tot és dissipa si són problemes, o es torna més nítid si són dubtes, o es fa més real si és felicitat. És una sensació que no sóc capaç de descriure i llavors us vull abraçar molt fort i mirar-vos molt als ulls i veure-us i estimar-vos molt. 

Quan el disc s’ha acabat les llàgrimes feia estona que havien cesat, i m’he sentit molt bé de pensar-vos. Gràcies.