Visita

Avui has tornat en forma de calfred. En forma de cançó. En forma de sospir. Has vingut acompanyat de records. Has entrat agafat de la mà de la brisa nocturna de primavera i t'has assegut al meu llit. M'has acariciat tendrament la mà i m'has fet pessigolles als peus. T'has acostat a la meva orella i m'has dit: "Estic allà, al racó, per si em necessites. No marxo."

I, evidentment, no marxes. Mai ho has fet.

Moments (II) : Un món imaginari

Em deixo emportar per les paraules.  Entren al meu cap sense demanar permís, travessen la pell amb tendresa però també amb fermesa i ronden per allà: ho oloren tot com si fos pa acabat de sortir del forn, s’asseuen a totes les neurones com si fos casa seva i miren i toquen els nervis i les artèries pensant-se que són seves.

Teixeixen un fil invisible entre elles que em transporten a un món imaginari. Un món de saviesa i de serenitat. Un món on no existeix el temps. On no hi ha portes per entrar i ho pots fer sempre que tu vulguis. I el millor de tot: no hi pot entrar ningú si hi ets tu. Un món d’evasió. Un món per viure eternament, perquè allà la mort et busca i no et troba. 

Me pregunto

Me pregunto dónde estarás. Me preguntó cuál será tu estilo de vestir. Me preguntó a qué olerás. Me preguntó qué te gustará comer. Me pregunto qué música escucharás. Me pregunto si serás del Barça o del Madrid, de fútbol o de baloncesto. Me pregunto cómo te llamarás. Me pregunto si serás ingeniero. Me pregunto si se te dará bien cocinar.  Me pregunto si te gustará hacer deporte. Me pregunto si lucharás por las causas perdidas. Me pregunto si serás fotogénico.  Me pregunto si dormirás con los brazos tapados o destapados. Me pregunto si serás un desastre o si serás una persona organizada. Me pregunto si andarás con los pies rectos o si lo harás como un pato. Me pregunto si te gustará hacer picnics en la montaña. Me pregunto si serás puntual. Me pregunto si sabrás tocar el piano. Me pregunto si serás capaz de soportarme. Me pregunto si llegarás y  me pregunto cuándo lo harás.

Moments (I): Fusió

M’encaixo al teu pit i m’envoltes tendrament amb els teus braços. M’acaricies les galtes i em petoneges el coll. M’encongeixo i m’abraces amb més força. Em calmes, em cuides. Estic tranquil·la, còmode, feliç. M’amagues entre la teva ànima, els teus batecs... i desaparec entre el teu amor.

Calma

Tot torna al seu lloc. Les aigües del riu desbordat tornen al seu cabal. Fins i tot, hi passa més aigua pel riu. Després dels dies de pluja, el sol treu el cap d’ entre els núvols i aquests, espantats, fugen ràpid perquè no els necessitem.

Els problemes queden tancats al pot de les coses inútils i no hi poden sortir. Abans no hi cabien, eren problemes massa grans però, poc a poc, s’han anat empetitint fins al punt de ser quasi invisibles, minúsculs. Ja no pesen res, vaig caminant i em sento lleugera, sense cap pes a l’esquena.

Durant el dia somric a tothom, estic feliç, contenta, tranquil·la. I durant la nit ja no hi penso gaire, llegeixo i escolto música. M’aixeco amb ganes, respiro profundament, m’hi veig capaç perquè sé que ho sóc.

Sóc una muntanya russa! Uhhhhhhh! Ahhhhhhh!