Em deixo emportar
per les paraules. Entren al meu cap
sense demanar permís, travessen la pell amb tendresa però també amb fermesa i
ronden per allà: ho oloren tot com si fos pa acabat de sortir del forn, s’asseuen
a totes les neurones com si fos casa seva i miren i toquen els nervis i les
artèries pensant-se que són seves.
Teixeixen un fil
invisible entre elles que em transporten a un món imaginari. Un món de saviesa
i de serenitat. Un món on no existeix el temps. On no hi ha portes per entrar i ho pots fer sempre que tu vulguis. I el millor de tot: no hi pot entrar ningú
si hi ets tu. Un món d’evasió. Un món per viure eternament, perquè allà la mort
et busca i no et troba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada