29 d’agost 2013

L'estiu interminable

Les mil i una picades de mosquit a les cames. Les nits que renombràvem els estels assenyalant-los amb la mà: “No no, aquell no, aquell!”. La margarida a l’orella que em feia un aire alegre. El passeig en barqueta pel llac del Parc de la Ciutadella. Els peixos de colors que decoraven l’aigua de Les Fonts de l’Algar. El concert de Manel a Tarragona. Els vaixells que imaginàvem nostres del port de Roses. Les espelmes que il·luminaven l’aniversari a la platja. Les formigues que s’escolaven a la pizza. Les paelles a la platja de Vilanova. El twister i les postures inversemblants. Els gelats de nata que em tacaven la punta del nas i les orxates de la Jijonenca. Els bancs de sorra que eren “a prop”. Les caminates pel bosc infinit d’Esterri d’Àneu. Les cremades d’esquena i carxots per la crema escassa. Els desitjos que vàrem demanar la nit del 12 d’Agost als estels fugaços. Els banys entre roques i petons a la platja de Portitxol. Les nits de pluja estirats al llit mirant el cel. Les mandres matineres d’hora y mitja fent el gos. Les fotos d’albes i postes de sol. La xancleta perduda a Port Aventura. Les baralles i lluites a la piscina que sempre guanyaves. La mànega que dispara aigua congelada que tant odio. 
La guitarreta que no parava muda ni un segon. L’encens que em vas regalar que no m’agrada gens però l’encenc igualment. Les paxanguetes de bàsquet a les 12 de la nit. La guerra bruta amb ous, farina, fang... Els petards de la nit de Sant Joan, sempre tan màgica. Les mil cançons que em vas ensenyar i que tant m’agrada escoltar. Les rialles, els somriures, l’afecte, la dolçor, l’amor... de l’estiu que semblava interminable. 



24 d’agost 2013

Rumpelstiltskin

A veces me acuerdo de ti cuando miro el cielo. “Ahora estarán los dos yayos juntos” , me intentaban consolar... ¿A mí qué me importa que estén juntos? Es con nosotros con quién tiene que estar.  Además, allí arriba no hay nada...!

Aún no me he podido hacer la idea de que ya no estás aquí. Todavía se me hace extraño entrar cada domingo a tu casa (porque no ha dejado nunca de ser tuya) y ver que no estás en tu lado del sofá. Tampoco no me acostumbro a ver los partidos del Madrid-Barça sin ti... Ah! Y sé que te alegraría saber que ya entiendo lo que es un fuera de juego. Y hasta el momento, no he encontrado a nadie que rasque la espalda mejor que tú.

Y aunque ya no tenga edad para cuentos, me gustaría que me contaras el del Mono Titiritero que vivía en una palmera. ¿Te acueradas? “Yo soy el mono Titiritero, soy el más listo del mundo entero!”. O el de el Enano Saltarín... que si la princesa no adivinaba el nombre en 3 días, se quedaría sin su hijo... Y bueno, la canción de Sandra... ¡cómo la odiaba! Pero cómo la echo de menos ahora...

Hay veces que, cuando paseo por la calle, huelo tu colonia y me vienen a la mente un sinfín de recuerdos que serán irrepetibles.  Me  entristece muchísimo saber que ya no volverás nunca más. Me duele. Me cuesta entender el por qué te fuiste tan pronto y tan rápido.

Ojalá no te hubieras muerto y me hubieras podido explicar muchísimas cosas más. Ojalá volvieras para dejar de ser un tema tabú. No sabes cómo me duele no haberte podido conocer más y me mata de rabia no haberme dado cuenta antes.

Tus chistes, tus solitarios, tu piano, tu perfecta estrategia al dominó que he heredado, tus havaneras, tu braille, tú.


Felicidades yayo, te quiero mucho. 

16 d’agost 2013

Vida

Les crisàlides es transformen en papallones i aquestes s'endinsen al vol. El vent xiula i les fulles responen amb un moviment lent però constant. El cel és blau, serè: ni un núvol. El sol brilla i dispara rajos que traspassen la pell, em cremen, però m'agrada. La gespa, humida, desprèn l'olor de l'estiu. Escolto la melodia de la natura, la banda sonora de la vida. Em faig la morta a la superfície i m'adormo sota una cascada. L’aigua regalima pel meu cos nu, suau. M’acaricia les galtes, el coll, el pit i després, verge,  mor en el meu melic.