Dos mesos

Després dels examens finals, que impliquen una certa dedicació, esforç, temps i nervis, m'esperen dos mesos sencers per a mi. 

Dos mesos d'estar-me amb la Judith fent-la petar. Explicant-li la vida de ciutat, les vivències de tot un any escolar, la mort de l'àvia. I sentir l'abraçada dolça d'una amiga llunyana (però propera ara, i vertadera sempre).

Dos mesos de mirar els estels amb el Jordi asseguts al turó. Pensant que el temps no passa, encara que passa més ràpid del que m'agradaria. I sentir un calfred per culpa de la brisa nocturna d'estiu que ell aprofita per fer que la manta escali la meva esquena fins reposar-se a les meves espatlles.

Dos mesos de retrobar-me a mi mateixa llegint sota de la copa d'una prunera fins que es fa fosc i la panxa comença a reclamar.  

Dos mesos de conèixer als petits de la família que, per cert, cada cop creix més i més ràpid. Ara corre cap aquí, ara agafa a cavallet a aquest, que si salta la corda, anar a la fira d'atraccions com a mainadera dels menuts que volen pujar aquí i allà, o un: ¿jugues a fet i amagar? I és clar, com negar-se quan qui ho demana són uns petitons que t'apetonejen més que ningú, i et demostren el seu amor des que s'aixequen fins que s'adormen?

Dos mesos de tranquilitat i calma, de quedar-me adormida a l'hamaca escoltant el silenci.

Dos mesos de posar-me els cascos i sentir-me d'un altre món, d'un món molt llunyà al de la Terra. De poder anar a concerts bojos de grups desconeguts.

I són les dotze de la nit i m'en vaig a passejar pel poble. I puc observar el silenci, puc adonar-me que això és el millor que hi ha, puc gaudir de dos mesos que són meus i que ningú pot robar-me perquè en aquets dos mesos està tot: està l'amistat, està l'amor, està l'escalfor dels que m'estimen i m'estimo, estàn les tardes que a la ciutat haurien sigut perdudes però aquí han sigut guanyades.

I quan vull adonar-me, estic arrepenjada al cotxe, pensativa i nostàlgica i, de sobte, em converteixo en còmplice del primer petó d'uns joves nouvinguts en això de l'amor.