Capses

Tinc un prestatge a la meva habitació on hi ha dues capses. Una és de cartró de colors freds: té ratlles blaves i cercles verds i el fons és una mescla de liles i grisos difuminats. L’altra és de fusta, envernissada i pintada de color blanc. Cada any són més grans per anar-hi ficant més coses dintre, tot i això, la capsa blanca té unes dimensions molt més petites que la de cartró.

Aquest any a la verda he ficat cançons que he conegut recentment, poemes recitats, la posta de sol del capvespre del 14 d’agost, el bany nocturn a l’aigua calenta de la platja i el fred de després,  l’aniversari del primer any de l’Emma, l’arribada de la meva àvia, moltes conversacions i abraçades dels amics.  A la blanca, però, he ficat poques coses: alguna nit de febre, malsons, dies de pluja tristos i freds i algun que d'altre ensurt.

Després d’haver-hi ficat tots aquests moments a les respectives caixes, les he tancat. La capsa de cartró és lleugera i es pot moure amb facilitat. De vegades la baixo i jugo amb les coses que hi ha dintre. L’he tacada amb cura i l’he posat en un lloc visible, perquè no se m’oblidi on és i perquè sigui accessible i pugui agafar-la cada cop que ho necessiti. La capsa blanca és més pesada que la de cartró i, a l’hora de tancar-la, m’he assegurat que sigui difícil d’obrir. Fins i tot, l’he deixat a dins de l’armari, entre la roba de quan era petita, i així m’asseguro no estar ensopegant tot el dia amb ella. 

Des de la meva finestra...

Em disposo a dormir quan la meva finestra s’obre i em convida a viatjar...

Des de la meva finestra puc veure el mar. Jugo amb la sorra i faig tombarelles. Corro i nedo. Una barqueta m'endinsa al mig de l'oceà, es belluga lleugerament i em bressola. L'ambient és tranquil i còmode.

Des de la meva finestra també hi veig muntanyes. Noto la brisa bufant-me la cara i les pedres mossegant-me els peus. Oloro la farigola i m'acomodo a l'ombra d'un lledoner. M'adormo i somio què se jo fins que la nit escau. 

Des de la meva finestra, els núvols em saluden i em conviden a ballar. Pujo saltant i volo amb ells.

Des de la meva finestra et veig a tu, que vas i vens. Em saludes de lluny però no t'apropes mai. Ets com una ombra, una silueta, i sempre somrius. El pèl no t'ha caigut i la teva veu segueix fent màgia. L'únic que potser et delata són les arrugues als ulls, però segueixes igual de guapo que sempre.

Des de la meva finestra observo la lluna i els estels. Hi veig la nit màgica, senzilla, bonica. Il·lumina els camins de sorra i els bancs del parc. També il·lumina el meu llençol, que em crida. Potser ja és hora de marxar. Tanco la finestra, abaixo la persiana...

És hora d’acomiadar-se, gràcies per aquest viatge. 

Bicicletes

Devia tenir uns cinc anys. Estàvem al parc i jo acabava d'aprendre a anar amb bicicleta sense les dues rodetes de suport al darrera. Feia bo i el meu pare i el meu germà prenien un suc a la terrassa del bar mentre jo pedalejava fent metres i metres, pujant i baixant rampes, imaginant-me que era al velòdrom competint a alt nivell: les dues mans als manillars, la vista ben concentrada en la meta, primera posició, quaranta quilòmetres per hora (en realitat, aniria a 0'25 Km per hora) , moviment de cames ràpids i... patapam! Què feia aquí al mig aquest arbre? Què n'ha de fer a més de molestar? La veritat és que no em vaig fer mal, vaig aixecar-me de pressa per tal que els meus contrincants no em passessin al davant i quan vaig mirar el públic per comunicar-los amb un cop d'ullet que estava bé, que no m'havia fet mal, vaig trobar-me com reien simpàticament des de les seves butaques. Llavors sí que vaig començar a plorar. És clar que no ho feien amb mala fe. La caiguda havia estat d' allò més burra, va ser una caiguda com aquestes que posen als vídeos d'humor de la tele. Caigudes de nens petits que estan aprenent a caminar. Sabien perfectament que no m'havia fet mal i no van poder evitar riure's encara que fos una mica.

Avui, tornant de casa de l'àvia, parlava amb el meu pare sobre què es el que vull estudiar i com he anat canviant d'opinió al llarg del temps. Després d'haver aparcat el cotxe, hem passat per la plaça on el meu germà i jo vam aprendre  a anar amb bicicleta i el meu pare m'ha dit: 

    -¿Te acuerdas, Sandra? Aquí aprendisteis Iván y tú a andar en bicicleta y fíjate, ahora acaba de aparcar el coche. ¡Cómo cambian las cosas, eh?

I és cert, com canvien les coses... encara recordo com si fos ahir com el meu pare ens deia que havíem de portar l'esquena recta i la mirada en davant i com jo li responia: "Pero no me sueltes eh!" "No, no, tranquila" em calmava. I quan em volia adonar, ja n'havia fet cinc metres jo soleta i cridava: "Papa! Cógeme!

Ens anem fent grans, el temps passa molt ràpid i no ens n'adonem. Només quan mirem enrrere descobrim tot aquell temps que no aprofitem i ens penedim. I, encara que no m'ho pugui creure, d'aquí a un mes faré disset anys. Em fa pena mirar el passat, i por mirar el futur.

La casa de pedra

Mentre tornava a casa, ja de nit, he decidit entrar-hi. Acabo de fer un viatge llarguíssim. He anat a parar a un lloc llunyà, un món apartat. Ara hi sóc al bell mig d'una muntanya verda que la neu ha cobert de blanc i hi fa un fred que gela les pedres. Un vell m'ha fet una xocolata calenta i m'ha convidat a seure davant de la llar de foc.

Des d'aquí hi veig el cel, estelat, i el cim de la muntanya. La claror del foc m'il·lumina els peus només, la manta reposa a l'esquena, la tassa em calenta les mans i l'aire fred em fa arronsar les espatlles. El piano que sona de fons cobreix la casa amb una aurèola nostàlgica. Aquí, només es pot callar, sentir la música i gaudir del pas del no-temps.

Aquest lloc recull les memòries d'uns moments que mai he viscut. Recull imaginacions i cançons, paraules i amics, amor i poemes. El temps no ha marcat aquests records.

Un altre dia hi tornaré a entrar, a la casa de pedra. Quan me n'oblidi de qui sóc. O quan enyori la vida.

Visita a la Fundació Joan Brossa

Som el Miguel, l’Andrea i la Sandra. Estem fent un treball de l’assignatura de llengua i literatura catalana sobre el teatre a Catalunya des de la fi de la guerra civil espanyola fins als temps actuals i hem decidit fer la part pràctica sobre Joan Brossa, un dels autors més rellevants. Vam escollir aquest tema perquè ens semblava força interessant i ens va semblar un tema al qual era fàcil accedir ja que coneixíem la Fundació Joan Brossa i vam pensar que potser ens podrien ajudar. Evidentment, quan la professora ens va acceptar el treball, la primera cosa que vam fer va ser posar-nos en contacte amb la fundació per explicar el que volíem fer i no ens van posar cap problema.

El passat divendres 25 d’Octubre per la tarda vam visitar la fundació Joan Brossa tal i com havíem parlat. En arribar, vam pujar a la segona planta per trobar-nos amb la Judith Barnés.  Primer, vam estar parlant amb ella sobre la vida de Joan Brossa i també ens va explicar algunes anècdotes. Ens va regalar quatre llibres que recullen algunes de les obres de l’autor i  també ens va recomanar altres llibres per profunditzar-hi i poder ampliar el nostre treball.

Per acabar,  vam fer un tomb per les instal·lacions de La Seca espai Brossa i vam fer algunes fotos:

Després de visitar l’exposició, vam quedar el grup per posar en comú les diferents opinions i contrastar-les. El nostre treball ha quedat molt més complet després d’afegir tota aquesta informació.

Les conclusions que vam treure van ser que el teatre de la postguerra va estar molt reprimit per la dictadura franquista. Molt autors van haver de marxar per poder seguir la seva carrera literària però d’altres van abandonar el seu ofici com escriptor o poeta  o van seguir practicant-ho però d’amagat. 

A Joan Brossa no el podem definir com un autor de poesia, o com un autor de prosa o de teatre, perquè Brossa no es va tancar en cap gènere, per ell no hi havia límits. Brossa va anar més enllà dels gèneres tradicionals. D’una banda, va fer que la poesia superés els límits de la paraula impresa o recitada i la va convertir en teatre (Poesia escènica). I per altra banda, la poesia es va fer imatge i apareixen experiències com la poesia visual, l’escultura per espais públics, etc. També va col·laborar amb músics i va fer una mena d’homenatge a l’actor transformista italià Leopoldo Fregoli mitjançant els anomenat “Fregolismes” o Monòlegs de transformació.  

Va ser una tarda molt ben aprofitada i vam aprendre coses molt interessants que segur que ens son útils no només pel treball (també vam conèixer una mica més el plànol de Barcelona i és una bona manera de fer un entrenament d'orientació). En definitiva, una excursió molt recomanada, us hi animeu? Aquí us deixo la pàgina web per si us he convençut: http://www.fundaciojoanbrossa.cat/

Falta de criteri

Fa unes setmanes, el professor de filosofia ens va manar fer una redacció que parlés sobre la nostra opinió respecte la situació actual de Síria. Vaig quedar-me parada. Cada dia veig a les notícies els titulars que parlen de la guerra síria i de Bashar Al-Assad però mai m'havia parat a pensar què era el que en pensava jo sobre el tema. No tinc criteri per opinar sobre això.

Ahir, la meva classe va preguntar qui estava disposat a fer vaga aquest proper dijous. En un principi no vaig signar el full perquè pensava no fer-la. Penso que no em convé fer-la, els professors avançarien matèria i els únics que sortim perdent som els propis estudiants. Aquesta tarda, després de mirar la web del sindicat d'estudiants i d'analitzar la situació amb els meus pares, m'ha quedat clar que si jo no lluito pels meus drets ningú no ho farà per mi i que el meu futur el decideixo jo, no els polítics. M'ha costat decidir què és el que faré dijous.

Avui a la classe de socials, la professora estava explicant què era el sufragi censatari i la seva opinió sobre qui creu que hauria de votar. Coincideixo plenament amb el seu pensament: l'edat a vot no hauria de venir donada per l'edat, sinó per el grau de maduresa.

"¿Eres independentista?" Em preguntaven quan em veien amb la bandera estelada. Ara per ara, no entenc gaire de política, i no es per culpar-hi a algú, però em cansa el tracte que tenen amb els catalans i amb la terra catalana. Tampoc no m'agrada la gestió econòmica i no em sento representada pel govern central. "Però si tú no hablas catalán..." I què? Encara que no és veritat... "Ala!! Pero si tú eres del Madrid!" Això ja és massa! No s'ha de mesclar política amb cultura, i encara menys amb l'esport.

Poc a poc vaig observant el món, intento decantar-me per una cosa o una altra. Llegeixo la premsa cada dia: trec conclusions, comparo, penso... Poc a poc vaig tenint criteri i no em crec tot el que em diuen. D'aquí un any i 3 mesos faré 18 anys, llavors, ja podré votar qui vull que governi el país i, segurament, estaré més embolicada que ara.

Fighting

Por ellas. Per elles. For them.

Moments (V): Còrrer

Dedico una hora del dia a l'esport. Bé, en realitat li dedico a l'esport per dedicar-me-la a mi. M'agrada anar a còrrer. Últimament he conegut un lloc fantàstic. És un camí rodejat d'arbres, amb diferents recorreguts, amb rampes, amb escales, amb bancs i fonts. És un lloc que ja l'he fet meu. Bueno, nostre. El compartim i el cuidem per a tots nosaltres. És un lloc net, acollidor, íntim. Quan cau la nit,  el sol s'acomiada dient adéu des de les muntanyes amb els seus rajos que travessen les fulles i dibuixen formes al terra.

M'agrada aquest lloc. Penso i desconnecto. Em conec. M'agrado i em disfruto. M'estimo i m'entenc. 

Plátano

Cada mañana mientras paseo al perro veo pasar al elegante varón por la acera de enfrente. Anda con pasos firmes y la espalda recta. Hoy lleva una camisa blanca, corbata a rayas, traje gris y mocasines negros. En la mano aguanta un maletín attache también negro. Me inspira seriedad y parece que sea aplicado a la hora de trabajar.

Siempre dejan que pase yo antes, aunque no penséis que no insisto en que lo hagan ellas… Amables y educadas. Visten con falda y camisa la mayoría de veces. La pelirroja es más baja que la rubia, pero lo compensa con unos tacones de aguja. Las patas de gallo delatan sus edades, pero no parecen estropeadas, se cuidan la piel.

En el recurrente paso de peatones cruzo la mirada con un hombre que lleva una bolsa de papel en la mano. Matizo que siempre es la misma bolsa: rosa con letras amarillas contorneadas de negro. Avanza con pasos lentos y vagos, como si sus piernas aún no se hubieran despertado del todo, y con los brazos que parece que le pesan.

Las señoras que cuchichean en la cafetería de la esquina. Dos cortados, un café con leche y un zumo que dependiendo del día es un sabor u otro. Me miran cuando paso pero me hago la interesante y levanto la mirada al frente. Parecen las típicas señoras mayores que se quejan de todo.

Y bueno, por último, el guapo. El hombre 10, el ideal. Alto y joven. De estilo casual. Sonriente y alegre. Gafas de metal y pelo oscuro. ¡Y qué bien huele…! Intento pasar lo más cerca de él posible, es el perfecto.

Las que cuchichean me compadecen cuando tengo alguna lesión (escayola, muletas, venda…), en realidad pienso que son majas. El hombre del paso de peatones es fisioterapeuta, se le nota en la cara. La rubia parece estar harta de la pelirroja que no calla y que lleva el paraguas cuando llueve. De mi chico ideal no tengo nada más que decir. ¡Ah! El hombre de paso firme y espalda recta que me inspira seriedad y sostiene el maletín attache siempre va comiendo un plátano por la calle.

Dorms

Dorms. La teva respiració és lenta i tranquil·la. El teu cos és nu. La llum de la lluna que s’escola per la persiana el fa brillant. La calor d’estiu ens fa suar. Silenci, només s’escolta el teu respirar. Tot es obscur. El teu cos em crida i jo m’hi apropo. Els meus dits parteixen dels peus, recorren les teves cames, acaricien la teva cintura, el teu melic; cavalquen sobre el teu ventre i descansen en els teus pits. La teva respiració s’accelera. L’altra mà t’aparta el serrell de la cara i baixa fins el clatell. T’agafo el cap amb força i et faig meva. Acluques els ulls i sospires. Agafes el llençol bruscament. Crido. La teva respiració és ràpida, jo m’ofego. Les boques s’obren, els meu alè es fon amb el teu. Som dos, som un, som nostres.

Dorms. La teva respiració és lenta i tranquil·la. Els raigs de sol s’escolen per la finestra i em desperten bruscament. Obro els ulls, em giro, t’aparto el serrell de la cara i et faig un petó.

L'estiu interminable

Les mil i una picades de mosquit a les cames. Les nits que renombràvem els estels assenyalant-los amb la mà: “No no, aquell no, aquell!”. La margarida a l’orella que em feia un aire alegre. El passeig en barqueta pel llac del Parc de la Ciutadella. Els peixos de colors que decoraven l’aigua de Les Fonts de l’Algar. El concert de Manel a Tarragona. Els vaixells que imaginàvem nostres del port de Roses. Les espelmes que il·luminaven l’aniversari a la platja. Les formigues que s’escolaven a la pizza. Les paelles a la platja de Vilanova. El twister i les postures inversemblants. Els gelats de nata que em tacaven la punta del nas i les orxates de la Jijonenca. Els bancs de sorra que eren “a prop”. Les caminates pel bosc infinit d’Esterri d’Àneu. Les cremades d’esquena i carxots per la crema escassa. Els desitjos que vàrem demanar la nit del 12 d’Agost als estels fugaços. Els banys entre roques i petons a la platja de Portitxol. Les nits de pluja estirats al llit mirant el cel. Les mandres matineres d’hora y mitja fent el gos. Les fotos d’albes i postes de sol. La xancleta perduda a Port Aventura. Les baralles i lluites a la piscina que sempre guanyaves. La mànega que dispara aigua congelada que tant odio. 
La guitarreta que no parava muda ni un segon. L’encens que em vas regalar que no m’agrada gens però l’encenc igualment. Les paxanguetes de bàsquet a les 12 de la nit. La guerra bruta amb ous, farina, fang... Els petards de la nit de Sant Joan, sempre tan màgica. Les mil cançons que em vas ensenyar i que tant m’agrada escoltar. Les rialles, els somriures, l’afecte, la dolçor, l’amor... de l’estiu que semblava interminable. 

Rumpelstiltskin

A veces me acuerdo de ti cuando miro el cielo. “Ahora estarán los dos yayos juntos” , me intentaban consolar... ¿A mí qué me importa que estén juntos? Es con nosotros con quién tiene que estar.  Además, allí arriba no hay nada...!

Aún no me he podido hacer la idea de que ya no estás aquí. Todavía se me hace extraño entrar cada domingo a tu casa (porque no ha dejado nunca de ser tuya) y ver que no estás en tu lado del sofá. Tampoco no me acostumbro a ver los partidos del Madrid-Barça sin ti... Ah! Y sé que te alegraría saber que ya entiendo lo que es un fuera de juego. Y hasta el momento, no he encontrado a nadie que rasque la espalda mejor que tú.

Y aunque ya no tenga edad para cuentos, me gustaría que me contaras el del Mono Titiritero que vivía en una palmera. ¿Te acueradas? “Yo soy el mono Titiritero, soy el más listo del mundo entero!”. O el de el Enano Saltarín... que si la princesa no adivinaba el nombre en 3 días, se quedaría sin su hijo... Y bueno, la canción de Sandra... ¡cómo la odiaba! Pero cómo la echo de menos ahora...

Hay veces que, cuando paseo por la calle, huelo tu colonia y me vienen a la mente un sinfín de recuerdos que serán irrepetibles.  Me  entristece muchísimo saber que ya no volverás nunca más. Me duele. Me cuesta entender el por qué te fuiste tan pronto y tan rápido.

Ojalá no te hubieras muerto y me hubieras podido explicar muchísimas cosas más. Ojalá volvieras para dejar de ser un tema tabú. No sabes cómo me duele no haberte podido conocer más y me mata de rabia no haberme dado cuenta antes.

Tus chistes, tus solitarios, tu piano, tu perfecta estrategia al dominó que he heredado, tus havaneras, tu braille, tú.

Felicidades yayo, te quiero mucho. 

Vida

Les crisàlides es transformen en papallones i aquestes s'endinsen al vol. El vent xiula i les fulles responen amb un moviment lent però constant. El cel és blau, serè: ni un núvol. El sol brilla i dispara rajos que traspassen la pell, em cremen, però m'agrada. La gespa, humida, desprèn l'olor de l'estiu. Escolto la melodia de la natura, la banda sonora de la vida. Em faig la morta a la superfície i m'adormo sota una cascada. L’aigua regalima pel meu cos nu, suau. M’acaricia les galtes, el coll, el pit i després, verge,  mor en el meu melic.

Calm...

"El mar relaxa, energitza i oxigena"

Moments (IV): Musk

Clic, mmm... quina bona oloreta! Relax total. El món s'ha aturat: la gent no es mou, no respira; els cotxes no circulen; els grills són muts.... Això sí que és pau!

Pàgina 187. Encens aromàtic de Musk. Brisa fresqueta. Lluna decreixent, color ataronjat. Estels brillants contrastant amb el cel obscur, negre. Respiració lenta i tranquil·la...

La nit, com m'estimo la nit.

La lluna

Tot just després de sopar he pujat al terrat a prendre una mica la fresca amb un bon llibre a la mà. Llegir sota la llum de la lluna és una de les millor sensacions que hi ha. A més, feia temps que no mirava la lluna. Puc excusar-me dient que no tenia temps, o que si el tenia, no l’aprofitava per fer-ho. Per un moment m’he pensat que estava ben lluny d’aquí, que estava aïllada del món, de la rutina. Poc a poc els ulls es tancaven, els peus queien, la boca s’obria, les mans anaven perdent força fins que han deixat caure el llibre. Pau, serenitat, calma… 

I mentrestant, allà dalt, tot seguia igual: la lluna no marxava… I com m’encanta que no ho faci!

Tren

De pequeña, los viajes en tren me aburrían. Se me hacían largos y pesados. Mis padres no me dejaban levantarme del sitio y no podía hablar fuerte para no molestar al resto de pasajeros.

Ahora, los viajes en tren sí que me gustan. Si los hago con amigas son trayectos cortos y amenos, converso y me rio. Si los hago sola, son minutos u horas que me dedico a mí misma: leo, escucho música… Incluso a veces tengo la suerte de que se vea un bonito paisaje por la ventana y entonces ya sí que... desconexión total. 

Mañana me espera un largo trayecto sola, para mí. La maleta ya está lista: un par de bocadillos por si el hambre acecha, una gran botella de agua, una larga lista de reproducción en el iPod y un buen libro. ¡Buen viaje!

La nit

Les nits d’hivern són nits fredes, però alhora calentes. Aquestes nits són l’excusa perfecta per abraçar i ser abraçats. Són les responsables de les quedades a casa de les amigues per jugar a jocs de taula totes juntes. Nits de sofà, peli i manta. Nits de sopa de fideus i xocolata calenta.

Les nits estiuenques són fresquetes. Nits on el rellotge perd les agulles i la lluna brilla. Nits on la platja et crida per fer un tomb per la riba del mar agafats de la mà (o de la cintura). Nits de festa, de ballar fins perdre el peus. Nits d’orxata i gelats d’stracciatella.

Durant la nit s’incrementa l’amor. S’incrementen les ganes de viure. La nit és còmplice de molts moments. La nit acomiada parelles que volen seguir besant-se. La nit castiga els joves que arriben tard. La nit bateja els nadons que neixen. La nit ens envia bons somnis per despertar alegres.

M’agraden les nits. M’agraden perquè són boniques, tendres. Les nits són fosques però il·luminen els ulls. 

Estiu

Aixecar-se d’hora. Bon dia. Anar a córrer. Tornar cansada. Esmorzar suc de taronja amb galetes. Dutxar-se. Vestits amples i de colors. Passejar amb la Tona. Veure els amics i prendre una Coca Cola a la terrassa d’un bar. El solet a la cara. Tornar a casa i parar la taula. Dinar. Llegir fins agafar la son. Vint minuts de migdiada. Biquini, tovallola i crema solar. Autobús. Platja. Saltar onades. Jugar a pales. Xutar a marcar gol. Marcar gol. Escalar piràmides de cordes. Perdre l’autobús de tornada. Hola, com va? Dutxa. Crema after-sun. Colònia. Galtes rosadetes. Morè tímid. Tele. Sopar. Focs artificials al cel. Passejar sota la lluna amb les amigues. Gelat. Adéu, adéu. Bona nit. 

(Petons, abraçades, amor, tendresa, afecte. Tu.)

Moments (III): El bany

Pel meu aniversari van regalar-me un lot de bany. Hi havia xampú, gel de dutxa, pedres aromàtiques, espelmes i una esponja. Des de llavors no he trobat el moment oportú per treure’n profit. Si no era perquè tenia poc temps, era perquè no estava sola a casa, i si no, perquè tenia deures o exàmens. Avui, però, quan he vist l’oportunitat, m’hi he llançat de cap.

Era l’ocasió perfecta: els meus pares no hi eren, estaven amb el meu germà a l’hospital i s’hi quedarien tota la nit, he acabat els exàmens i no tinc deures. Així que quan he arribat a casa, cansada i afeixugada, he decidit preparar-me un bany. He omplert la banyera amb aigua tèbia, he posat quatre veles aromàtiques, he apagat els llums, he encès la música i me capbussat en l’aigua amb sabó de Liles. Quin relax! M’he estat cinquanta minuts a l’aigua i m’hauria quedat més, però encara havia de sopar i la son ja apuntava...

Ara sóc al llit, fresca i tranquil·la, més contenta que un pèsol. Apago el llum i... Bona nit.

Visita

Avui has tornat en forma de calfred. En forma de cançó. En forma de sospir. Has vingut acompanyat de records. Has entrat agafat de la mà de la brisa nocturna de primavera i t'has assegut al meu llit. M'has acariciat tendrament la mà i m'has fet pessigolles als peus. T'has acostat a la meva orella i m'has dit: "Estic allà, al racó, per si em necessites. No marxo."

I, evidentment, no marxes. Mai ho has fet.

Moments (II) : Un món imaginari

Em deixo emportar per les paraules.  Entren al meu cap sense demanar permís, travessen la pell amb tendresa però també amb fermesa i ronden per allà: ho oloren tot com si fos pa acabat de sortir del forn, s’asseuen a totes les neurones com si fos casa seva i miren i toquen els nervis i les artèries pensant-se que són seves.

Teixeixen un fil invisible entre elles que em transporten a un món imaginari. Un món de saviesa i de serenitat. Un món on no existeix el temps. On no hi ha portes per entrar i ho pots fer sempre que tu vulguis. I el millor de tot: no hi pot entrar ningú si hi ets tu. Un món d’evasió. Un món per viure eternament, perquè allà la mort et busca i no et troba. 

Me pregunto

Me pregunto dónde estarás. Me preguntó cuál será tu estilo de vestir. Me preguntó a qué olerás. Me preguntó qué te gustará comer. Me pregunto qué música escucharás. Me pregunto si serás del Barça o del Madrid, de fútbol o de baloncesto. Me pregunto cómo te llamarás. Me pregunto si serás ingeniero. Me pregunto si se te dará bien cocinar.  Me pregunto si te gustará hacer deporte. Me pregunto si lucharás por las causas perdidas. Me pregunto si serás fotogénico.  Me pregunto si dormirás con los brazos tapados o destapados. Me pregunto si serás un desastre o si serás una persona organizada. Me pregunto si andarás con los pies rectos o si lo harás como un pato. Me pregunto si te gustará hacer picnics en la montaña. Me pregunto si serás puntual. Me pregunto si sabrás tocar el piano. Me pregunto si serás capaz de soportarme. Me pregunto si llegarás y  me pregunto cuándo lo harás.

Moments (I): Fusió

M’encaixo al teu pit i m’envoltes tendrament amb els teus braços. M’acaricies les galtes i em petoneges el coll. M’encongeixo i m’abraces amb més força. Em calmes, em cuides. Estic tranquil·la, còmode, feliç. M’amagues entre la teva ànima, els teus batecs... i desaparec entre el teu amor.

Calma

Tot torna al seu lloc. Les aigües del riu desbordat tornen al seu cabal. Fins i tot, hi passa més aigua pel riu. Després dels dies de pluja, el sol treu el cap d’ entre els núvols i aquests, espantats, fugen ràpid perquè no els necessitem.

Els problemes queden tancats al pot de les coses inútils i no hi poden sortir. Abans no hi cabien, eren problemes massa grans però, poc a poc, s’han anat empetitint fins al punt de ser quasi invisibles, minúsculs. Ja no pesen res, vaig caminant i em sento lleugera, sense cap pes a l’esquena.

Durant el dia somric a tothom, estic feliç, contenta, tranquil·la. I durant la nit ja no hi penso gaire, llegeixo i escolto música. M’aixeco amb ganes, respiro profundament, m’hi veig capaç perquè sé que ho sóc.

Sóc una muntanya russa! Uhhhhhhh! Ahhhhhhh!

El mar

Miro l’horitzó. Estic ajaguda contemplant el mar. Sóc absent de qualsevol soroll i de qualsevol moviment excepte el de les ones.

El vent bufa, juga amb els meus cabells. La sorra s’escapa de les meves mans, entre els dits. Els vaixells floten pel mantell blau, tranquil. Els mariners fan hola amb la mà. Les gavines volen sobre el meu cap, m’espien des de el cel blau i serè.  Els peixos juguen a fet i amagar. Els rajos de sol abrusen les meves galtes. 

Sento que puc tocar la tranquil·litat amb la punta dels meus dits. La toco, també toco el temps, la calma, la felicitat. Però també la por, l’angoixa, i de lluny, la mort.

L’espera és llarga, però m’agrada. Hi sóc tranquil·la. Fa calor però no m’assedega. Passen els mesos, els dies, les hores,  i jo aquí, t’espero.

Decidida m’endinso al mar. Ballo amb ones. Em submergeixo i m’hi sumo al joc dels peixos. Les gavines ja no em veuen. Els mariners s’allunyen en els seus vaixells.

Em deixo emportar per les onades. Noto com la meva respiració es relaxa. Els batecs del meu cor segueixen el compàs de l’aigua. Poc a poc deixo de formar part de mi per fondre’m amb l’oceà. Som dos, som un.

Em sento relaxada, asserenada, feliç. Acluco els ulls, me’n vaig. Un, dos i tres. Hi era i he marxat.

San Jorge

Erase una vez un pueblecito llamado Caledón. En él vivía un rey viudo que tenía una hija, Emergilda. Vivían en una casa en las afueras de Caledón. Tenían un rebaño de ovejas y un par de cabras. La cocinera les deleitaba cada día con manjares nuevos y el jardinero les cuidaba las encinas, las acacias y los fresnos. Tenían un perro que les hacía de guardián casero y ladraba a todo aquel desconocido que se acercara a la verja de entrada.

Caledón no era más que veinte casas agrupadas en cuatro calles, una iglesia, un castillo abandonado y una plaza dónde los viejos compartían sus vivencias de la juventud entre ellos y con las palomas. Hacía ya tiempo que en el pueblo residía un dragón. Éste vivía a orillas del río Beniscornia, dónde había un sinfín de cuevas que le protegían de la luz solar del día y de la brisa fría nocturna. Los caledinos habían bautizado al dragón como Galacion y lo trataban como a un habitante más del pueblo: le daban de comer tres veces al día y le limpiaban sus cuevas mensualmente.

Un día, cuando Emergilda fue a darle el desayuno a Galacion, se llevó una gran sorpresa: el dragón había desaparecido. Se disparó la alarma en el pueblo: todo el mundo fue en busca del dragón, se organizaron expediciones de búsqueda cada treinta minutos, se revisaban todos y cada uno de los rincones de las dieciocho cuevas de Galacion, se revolvieron los calabozos del castillo por si se le hubiera ocurrido esconderse ahí, se comunicó la desaparición del dragón a los pueblos vecinos…

Pasaron días y semanas y el pueblo seguía de luto. Ya no tenían cada viernes ese espectáculo pirotécnico que les ofrecía Galacion al que todos los habitantes de Caledón y alrededores asistían. 

Justo el día en el que se cumplían dos meses de su desaparición apareció un caballero elegante y apuesto galopando sobre su frisón. Se acercó a la princesa Emergilda, so caballo, saludo estiloso y refinado y una mala noticia: Galacion había sido secuestrado. Pero también una buena: el distinguido caballero había sido capaz de rescatarlo. La princesa Emergilda se enamoró en el primer momento del joven de nombre Jorge y éste también de ella. 

Todo el pueblo aplaudió al ver llegar a lo lejos a Galacion cojeando y con algún rasguño en el pecho. Galacion se acercó a la princesa y le regaló una rosa que aguantaba con la boca. Estaba cansado y malherido pero no pudo no regalarles a todos sus vecinos el último de sus suspiros píricos. Quedaron encantados, fascinados. Y también quedaron helados al verle desplomarse en el suelo como hoja caduca que cae en otoño. Hoy, 23 de Abril, recordamos su muerte.

Caricia de letras

No podría describirlo mejor.

"Hay libros que, gota a gota, traspasan la piel. Primero la despiertan con cosquillas, la acarician y después, en una invasión dulce, arrullada por cadencia de las letras, impregnan la epidermis para ir calando hacia el interior. Penetran en el músculo, los órganos, se infilitran en la sangre hasta arñar el alma y dejar la mente empapada en un sinfín de pensamientos.
[...]"

Extracto del artículo de opinión de Emma Riverola en "Dos miradas"

Zapatos de payaso

Hoy he empezado el día con el pie izquierdo: el despertador ha sonado tarde, no quedaba café, por la radio anunciaban atascos, el jefe me miraría con mala cara y, para colmo, mis zapatos estaban mojados.

En realidad no sólo era hoy. Siempre, por un motivo u otro, mi día acaba patas arriba. Hace tiempo que la vida no me sonríe. Cristina y yo ya no compartimos cama. Ni cama, ni mesa a la hora de comer, ni las llaves del piso. Mi madre tiene alzhéimer, no se acuerda de dónde vivo siquiera. Mi amigo Roberto se fue hace seis meses a trabajar a Noruega como abogado.

Un día, cuando volvía de trabajar, pasé por delante de una nueva tienda de disfraces. Entré por curiosidad y compré unos zapatos de payaso que estaban de oferta. En ese momento no pensé que iban a ser tan importantes en mi vida pero ahora deberíais verme.

Hoy mi día también ha acabado patas arriba pero con muchas más sonrisas por medio. Esta mañana, al levantarme, como no tenía los zapatos en condiciones me he puesto los de payaso. En el metro me han cedido el paso y me miraban ansiosos esperando que hiciera algunos malabares. Por la calle los más pequeños se me han quedado mirando asombrados e ilusionados mientras comunicaban a sus padres la hazaña. En la oficina el jefe me ha mirado con mala cara, sí, pero después ha esbozado una gran sonrisa en cuanto se ha girado. Al mediodía he llevado a comer a mi madre a un restaurante dónde solíamos ir toda la familia. Cuando he llegado  a casa dispuesto a dormir la siesta he recibido un mensaje de Cristina: “Tengo ganas de verte ¿nos vemos mañana? Llámame.” Lo primero que he hecho ha sido llamar a Roberto y después de ponerme al tanto de su vida le he explicado la magia de estos zapatos y me ha respondido: “¡Cómprate la nariz también!”

Cervells fugats

No els cuidem, s'afebleixen i es trenquen. No els alimentem, s'afamen del saber i s'enfolleixen. Els maltractem, els fem mal i els abandonem. S'avorreixen, s'adormen i s'inunden de pols. Els cranis s'estan buidant d'idees i van quedant muts.

Molt cervells són morts i cal reviure'ls.

Obra: L'intel·lectual

Guanyadora del concurs de microrelats de la fundació Joan Brossa a partir d'una obra  de la exposició “Joan Brossa: Escolteu aquest silenci."

http://laberintsbrossians.com/2013/04/05/microrelat-guanyador-2013-cervells-fugats/

Poniendo la mesa

Me toca poner la mesa: cuatro tenedores, cuatro cuchillos, cuatro vasos, pan, servilletas, agua, ketchup y alioli. Lo he cogido todo a la vez de la cocina acordándome del dicho quién mucho abarca poco aprieta y temiendo la precipitación de todo lo que llevaba. Haciendo un poco de malabarismos he conseguido que todo llegara sano y salvo a la mesa.

He doblado cuatro servilletas cuadradas por la mitad formando cuatro triángulos y las he puesto en los cuatro sitios con la punta apuntando hacia fuera, como debe ser. Después he colocado los cubiertos: mi padre y yo usamos cubiertos diferentes porque nos gustan más –los nuestros también son diferentes entre sí. Esta vez no le he puesto sus cubiertos para rabiarle (he, he). Los tenedores en el lado de dentro y los cuchillos mirando hacia el plato. De los cuatro vasos, dos me transmiten un aire más femenino y, como es lógico, me pongo uno de ellos y el otro a mi madre. El pan en el sitio de siempre, el agua en el centro y los condimentos al lado del agua. Todo listo para comer.

Aún quedaban unos minutos para servir la comida así que me he sentado en el sofá y a mi padre no le ha faltado tiempo para reponer la mesa: ha cambiado la dirección de las servilletas de fuera a dentro, ha invertido los cubiertos, ha cambiado el vaso de mi madre por el de mi hermano (parece ser que a él no le transmite el mismo aire femenino que a mí) y el pan lo ha cambiado de lado. Todo mi yo ha empezado a llenarse de rabia debido al desorden de la mesa*.

¡A comeeeeer! Nos hemos sentado dispuestos a comer y…

-Laura, ¿me cambias el cuchillo?

-¿?¿?¿?¿?

-Éste es de sierra –con un tono persuasivo.

¡Ha ha ha! Yo me río disimuladamente, victoriosa.

Mi madre se lo ha cambiado y ahora él, orgulloso y contento, se come la butifarra partida por la mitad porque así parece que come más, dice.

¡Qué aproveche!

*Parece ser que he heredado el perfeccionismo (no perfección) de mi padre… me alegro de no haber heredado muchas cosas más… ;-D 

Pensant

Hi ha dies que no  et ve de gust res. Dies que et quedaries tot el dia al llit, tapada i sense obrir els ulls. Dies que ja pot venir un exèrcit de pallassos amb els vídeos de caigudes més divertides del món i amb un repertori d’acudits de tota mena que no aconseguirien treure’t el més mínim somriure. Són uns dies que et sents sola i encara que estiguessis rodejada de mil persones seguiries sentint-te sola.

La por t’inunda, t’envaeix. Intentes fer-la fora de mil maneres però et persegueix fins deixar-te dèbil, indefensa. I plores, et passes el sant dia plorant. I també la santa nit. Tens malsons. I plores més. Tot se’t fa massa gran. Intentes amagar-te en llibres, en cançons, escrivint, mirant els estels... però sempre et troba. 

El pitjor és que saps els motius pels quals estàs així però no t’atreveixes a parlar-los amb ningú. 

Odio aquests dies (setmanes) que la gana marxa, les forces desapareixen i les cames et pesen.

El manuscrit de les bèsties

Quan anava a primer d'ESO, una de les lectures obligatòries de llengua catalana era 666 calaixos, de Jordi Folck. Dedicàvem una de les tres hores que en teniem de català per fer la lectura en veu alta i un per un. Potser va ser aquest el motiu pel que no em va agradar el llibre. Se'm feia pesat, no em semblava una lectura amena i si em perdia no podia rellegir-lo perquè el llibre no ens el podíem emportar a casa. Quan vam acabar-lo vaig prometre no llegir cap llibre d'aquest autor (fins i tot vaig acabar odiant l'hora de lectura catalana de l'institut).

Aquest any les coses han canviat. Ja faig quart i les lectures les fem a casa (com ha de ser a quart, a primer i a tots els cursos...). El llibre d'aquest any també resulta ser del Jordi Folck: El manuscrit de les bèsties. Ens el van donar dos dies abans de començar la setmana santa i quan vaig saber que el llibre era d'aquest autor em vaig desil·lusionar.  El dilluns vaig haver de trair-me i no vaig poder complir la meva promesa (haig de llegir-me el llibre per no suspendre la part de lectura). Pensava que la lectura seria avorrida, obligada, però estava totalment equivocada. El llibre m'ha enganxat tant que ahir vaig adormir-me a les dues de la matinada. Avui, però, he mirat de no fer migdiada per tal que a dos quarts de dotze ja m'entri la son...

Aquí escric que desfaig la meva promesa: potser sí que em llegeixi algun llibre més d'en Jordi Folck. 

Yo quiero ser inventor

13º CONCURSO DE NARRATIVA EN CASTELLANO

El colegio público l'Eramprunyà  y la comisión de Coordinación lingüística convocan el 13º concurso de narrativa en castellano.

El tema de este año ha sido "Yo quiero ser inventor".

Pseudónimo: Rubia

Curso: 3º A (Primaria)

Nº de lista: 19

Tema: Yo quiero ser inventor.

Alguien ha inventado el ventilador igual que las gafas. Y yo de mayor también me gustaría inventar algo. Pero claro para eso hay que pensar mucho, mira mientras explico algo más voy pensando.

Mira, ahora que me acuerdo yo siempre sueño, y una vez soñé que iba a inventar como con tren pero con alas para volar. ¡Ah! Claro cuando mas lo pensaba mas seguro lo veía. Pero eso solo era un sueño y puede ser que no pase pero a lo mejor si.

¡Y ya se me ha ocurrido! Voy a inventar un idioma nuevo. Ha y no solo idiomas, si no también colores.

¡Y cosas, cosas muchas cosas más!

Este es el relato que escribí para participar en el concurso de narrativa castellana cuando tenía 9 años. Lo he copiado de la revista escolar de ese curso (2005-2006) y he mantenido todas las faltas (ortográficas, gramaticales...).

PRIMAVERA

Els rajos de sol s’escolen per les finestres, el vent espanta els núvols, les flors juguen amb l’aigua dels rius, els ocells s’adormen a l’ombra dels cirerers... 

Ja hi som a la primavera!

Me imagino

A veces intento imaginarme mi yo con 28 años. Me resulta algo divertido porque puedo inventarme completamente mi vida de joven adulta.

Me imagino con un bebé en los brazos, una niña. Una niña pequeña de 6 quilos. Una niña guapa y bonita. Una niña que crece feliz. Una niña que se ríe cuando la agitas en el aire o cuando su papá le hace muecas o cuando le hago cosquillas en la barriga con la boca.

Me imagino en una ciudad. Una ciudad cerca de otra ciudad donde viven mis padres, cerca de donde viven mis amigos. Una ciudad con playa para poder pasear conmigo misma. Una ciudad ajetreada y con muchos semáforos que me agobian porque me hacen llegar tarde al trabajo.

Me imagino siendo banquera. Trabajando en una oficina en la que a media mañana mi secretaria me trae un café con leche y sacarina. Una oficina en la que mi jefe es un tipo enrollado y nos invita de vez en cuando a cenar. Una oficina en dónde hay un buen ambiente y en la que no me importa quedarme un rato más charlando con mis compañeros de trabajo.

Me imagino en otro país. Me imagino en un país con frío, con nieve. Me imagino en un país lejano, echando de menos a mis amigos, a mi familia, a mi casa de toda la vida. Me imagino escribiendo cartas. Me imagino explicando anécdotas.

Me imagino haciéndome mayor. Me imagino nómada, que voy y que vuelvo, que viajo. Me imagino recordando y conociendo. Me imagino haciendo. Me imagino aprendiendo. Me imagino yo.

Y ahora que ya se me cierran los ojos, vuelvo al 2013, a febrero, al día 5. Vuelvo a pensar en los amigos que tengo y que no encontraré en la ciudad imaginada, ni en la oficina imaginada, ni en la vida imaginada. Y ya no quiero imaginar más, no quiero crecer, porque sé que cuando tenga los 28 me imaginaré cómo podría haber sido mi vida con 16 y no quiero imaginarla, quiero contarla, esté dónde esté y rodeada sea de quién sea.

Atentamente,

Sandra Mouat de 16 años.

Papá

De pequeña me pensaba que lo sabías todo: cualquier duda o curiosidad que tuviera, tú sabías explicármela. Yo te decía: “Tú lo sabes todo, ¿no?” y claro, tú te reías pensando en mi inocencia... Y ahora me doy cuenta de que no lo sabes todo y de que hay muchas cosas que no entiendes, de echo, eres tú a veces el que me pregunta a mí.

De pequeña podías cogerme en brazos si me caía en el parque. Podías acurrucarme en ti para llevarme a la cama cuando me quedaba dormida en el sofá. Y ahora estoy segura de que si lo intentas, te hernias, ha ha.

De pequeña hacíamos carreras que siempre ganabas. Nunca podía pillarte en el pilla pilla y te burlabas cariñosamente de mí diciendo que eras más rápido, sin embargo, ahora te gano a pata coja y con los ojos vendados.

De pequeña íbamos a comprar y te reías de mi rabia hacia el desorden del carro de la compra: debía guardarlo todo de manera encajada, como si se tratara del juego del tétrix. En cambio, ahora ya no te acompaño porque me aburro y tengo cosas mejores que hacer.

De pequeña me contabas chistes que me hacían reír a más no poder. También me decías adivinanzas que hacían que me rompiera el coco pensando la respuesta. Nunca me rendía hasta que se me olvidaba la adivinanza y días más tarde me decías la respuesta.

De pequeña leías conmigo antes de irme a dormir y me ayudabas con las palabras difíciles. Siempre cogías libros recomendados para 6 o 7 años pero yo lo cambiaba a otros libros que me llamaban más la atención, cómo el de H.G. Wells: El hombre invisible.

De pequeña éramos uña y carne y nos dábamos muchísimos abrazos y besos. Ahora, aunque no te dé tantos y no te diga que te quiero y, a veces me enfade contigo y te grite o te rechiste, también somos uña y carne y seguiré contando contigo para lo que necesite.

De pequeña te quería muchísimo y ahora más aún.

Dos mesos

Després dels examens finals, que impliquen una certa dedicació, esforç, temps i nervis, m'esperen dos mesos sencers per a mi. 

Dos mesos d'estar-me amb la Judith fent-la petar. Explicant-li la vida de ciutat, les vivències de tot un any escolar, la mort de l'àvia. I sentir l'abraçada dolça d'una amiga llunyana (però propera ara, i vertadera sempre).

Dos mesos de mirar els estels amb el Jordi asseguts al turó. Pensant que el temps no passa, encara que passa més ràpid del que m'agradaria. I sentir un calfred per culpa de la brisa nocturna d'estiu que ell aprofita per fer que la manta escali la meva esquena fins reposar-se a les meves espatlles.

Dos mesos de retrobar-me a mi mateixa llegint sota de la copa d'una prunera fins que es fa fosc i la panxa comença a reclamar.  

Dos mesos de conèixer als petits de la família que, per cert, cada cop creix més i més ràpid. Ara corre cap aquí, ara agafa a cavallet a aquest, que si salta la corda, anar a la fira d'atraccions com a mainadera dels menuts que volen pujar aquí i allà, o un: ¿jugues a fet i amagar? I és clar, com negar-se quan qui ho demana són uns petitons que t'apetonejen més que ningú, i et demostren el seu amor des que s'aixequen fins que s'adormen?

Dos mesos de tranquilitat i calma, de quedar-me adormida a l'hamaca escoltant el silenci.

Dos mesos de posar-me els cascos i sentir-me d'un altre món, d'un món molt llunyà al de la Terra. De poder anar a concerts bojos de grups desconeguts.

I són les dotze de la nit i m'en vaig a passejar pel poble. I puc observar el silenci, puc adonar-me que això és el millor que hi ha, puc gaudir de dos mesos que són meus i que ningú pot robar-me perquè en aquets dos mesos està tot: està l'amistat, està l'amor, està l'escalfor dels que m'estimen i m'estimo, estàn les tardes que a la ciutat haurien sigut perdudes però aquí han sigut guanyades.

I quan vull adonar-me, estic arrepenjada al cotxe, pensativa i nostàlgica i, de sobte, em converteixo en còmplice del primer petó d'uns joves nouvinguts en això de l'amor.

16

+¡Dieciséis años ya! ¡Madre mía! ¡Te nos haces mayor, muy mayor!

-Sí, dieciséis años, y no me lo creo ni yo...